Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimecres, 19 de juliol de 2017

Prudenci - Martiri de sant Llorenç



Aureli Climent Prudenci (348-405)
Passio Laurentii (fragment)

          [...] Postquam uapor diutinus
          decoxit exustum latus,
          ultro e catasta iudicem

          conpellat adfatu breui:
          «Converte partem corporis
          satis crematam iugiter,

          et fac periclum, quid tuus
          Uulcanus ardens egerit.»
          Praefectus inverti iubet.

         Tunc ille: «coctum est, deuora,
         et experimentum cape
         sit crudum an assum suauius.» [...]

(Liber Peristephanon, II, 397-408)

Martiri de sant Llorenç  (fragment)

          [...] Després que el vapor, llargament,
          li hagués recuit del tot un costat,  
          [Llorenç] va dir al jutge, amb un breu discurs,

          [que el girés] de l’altra banda a la graella:
          «Tomba la part del cos
          que ja sembla prou cremada,

          i vigila el perill que el teu
          Vulcà ardent pot obrar.»
          El prefecte va decidir girar-lo.

          Llavors, ell [Llorenç] [digué]: 
          «Ja és cuit, menja,
          i podràs experimentar
          si és més bo cru o bé rostit.» [...]


Aureli Prudenci va ser un poeta i apologista cristià del segle IV, nascut a Calagurris (actual Calahorra), a la província Tarraconense de la Hispània romana. Va ser funcionari imperial, jutge i potser governador de la Tarraconense; en retirar-se dels càrrecs públics, es va dedicar a escriure i a promoure la religió. Entre altres obres, ens ha deixat el Liber Cathemerinon, d’himnes religiosos; una Psicomachia sobre el triomf de les virtuts sobre els vicis; una Apotheosis sobre la naturalesa humana i divina de Jesucrist; una Hamartigenia sobre el dimoni i els pecats;  un Dypthikon sobre exegesi bíblica; una crítica de les idees de Símmac; i el Liber Peristephanon, o “Llibre de les Corones”, que relata les passions de diversos màrtirs. D’aquest llibre he extret aquest curiós i conegut passatge sobre el martiri de sant Llorenç a la graella.

Sant Llorenç era un diaca nascut a Osca al segle III. En temps de la persecució de l’emperador Valerià I, va ser martiritzat i executat a Roma el 10 d’agost de l’any 258, tres dies després que el papa Sixt II. Segons la tradició, va ser cremat viu en una graella. El seu martiri va donar origen a moltes obres d’art, i la seva devoció es va estendre molt aviat arreu.


Aquest passatge que he escollit va servir perquè l’erudit Ramón Menéndez Pidal, a la seva Introducción a la historia de la España romana (Madrid 1935, pàg. XXIX), afirmés, en primer lloc, “l’espanyolitat” de Prudenci, i després proposés la “teoria del provincialisme”, segons la qual el “caràcter espanyol” mostra una continuïtat al llarg de dos mil·lennis. basa aquesta afirmació en “l’humorisme atroç” que Prudenci atribueix al sant màrtir durant el seu suplici, i que Pidal relaciona amb alguns paràgrafs humorístics del Cantar de Mío Cid i de Berceo, que diu que són «piedras fundamentales, características muy peculiares hispanas». El patriotisme espanyol del filòleg gallec el mou a postular afirmacions tan llenegadisses com aquesta.


Un altre gran savi, Erns Robert Curtius, en el seu sempre recomanable Europaische Literatur  und lateinisches Mittelalter (que jo cito de la seva versió espanyola: Literatura europea y edad media latina, traducció de Margit Frenk Alatorre i Antonio Alatorre, Ciudad de México: Fondo de Cultura Económica, 1955; sisena reimpressió, FCE-España, 1999, vol. II pàg. 605ss.), retreu a Pidal que no faci esment, tot i saber-ho, del fet que aquest episodi del martiri del sant no és un invent de Prudenci, no és cap innovació fruit del suposat caràcter “espanyol” del poeta; sinó que prové d’un text de sant Ambròs: «assum est, versa et manduca» (ja és rostit, gira’l i menja: De officiis, I, XLI); i es troba també en un sermó atribuït a sant Agustí : «Versate me, rex, manduca, iam coctum est» (Gira’m, rei, i menja, que ja és cuit: Sermones, 303, I). La frase surt també en textos de Màxim de Torí, de sant Pere Crisòleg, en una Passio sancti Laurentii, en un himne ambrosià (atribuït; aquest podria ser, de fet, posterior a Prudenci) i al mateix Breviarius romà. En paraules de Curtius: «En los pasajes en los cuales Menéndez Pidal quisiera ver rasgos típicamente españoles, la poesía martirológica de Prudencio se relaciona estrechamente con tradiciones eclesiásticas que [...] no tienen nada de españolas. [...] El “humorismo atroz” de Prudencio está tomado literalmente de la tradición romana; pertenece al tesoro ecuménico de motivos de la antigua passio cristiana.» Res, per tant, d’espanyolitat. En una nota al peu de la pàgina 607, encara, esmenta un comentari de Pidal en què el savi espanyol fa extensiva la seva teoria a la pintura hagiogràfica: admet que les truculències pròpies de la representació de turments eren generals arreu, però afirma que «el haberlas llevado con especial acritud al lienzo es típico de ciertos pintores españoles». Curtius, però, no es deixa convèncer i subratlla novament, tornant a Prudenci, que «sus poesías “más españolas” estén dentro de una tradición literaria ecuménica». Ja no parlem de la incongruència de considerar “espanyola” la literatura o la pintura que es feien en un territori romà en època imperial, i després en la cultura visigòtica, i després en dominis castellans, lleonesos, aragonesos o andalusins. Pidal juga amb un totum revolutum que li convé  per defensar teories que no són de cap manera històriques ni literàries, sinó polítiques.

Podeu trobar el text íntegre del Liber Peristephanon de Prudenci en aquest enllaç:  http://www.thelatinlibrary.com/prud.html 


Mirem ara com narra aquest episodi Gonzalo de Berceo:

            «Pensaz», dice Laurencio, «tornar del otro lado,
            buscat buena pebrada, ca assaz so assado,
            pensat de almorzar ca avedes lazdrado;
            fijos, Dios vos perdone, ca feches grand pecado.

            Diéstesme yantar buena, ficiésteme buen lecho,
            gradézcovoslo mucho e fago grand derecho,
            non vos querrié peor por esti vuestro fecho,
            nin terrié otra saña, nin vos habvrié despecho.»

Manuscrit 93 de l’Arxiu de Santo Domingo de Silos, estrofes 104-105. Podeu trobar el text sencer en aquest enllaç:


Imatges (per ordre, de dalt a baix; totes de Vikimedia Commons):

Claude Vignon, Martiri de sant Llorenç, oli sobre fusta (c. 1627), col. privada.
Jacopo del Fiore, Martiri de sant Llorenç, (1429). Rijksmuseum, Amsterdam.
Ticià, Martiri de sant Llorenç, oli sobre tela (1548-1559), Església dels Jesuïtes, Venècia.
Lazzaro Tavarone, Martiri de sant Llorenç, fresc (1622), sostre de la catedral de Gènova.
Francisco de Goya, Martiri de sant Llorenç, oli sobre tela (1760-1769), col. particular.

Portada de les obres de Prudenci, edició de 1564.









diumenge, 9 de juliol de 2017

Cinc poetes islandesos


Jónas Hallgrímsson (1807-1845)

Þar sem háir hólar
hálfan dalinn fylla,
þar sem hamrahilla
hlær við skini sólar
árla fyrir óttu
enn þá meðan nóttu
grundin góða ber
græn í faðmi sér.
     * * *

Penyals esquerps i altívols  
damunt la vall cavalquen.
Ben suaument i plàcida, 
comença a lluir l’alba:
la llum del sol pentina
els cims. La boira fosca
s’enfonsa al més pregon:
somia un somni verd.

Presento una petita selecció ben aleatòria i factícia d’alguns entre els nombrosos poetes d’una literatura que —si més no a mi, i excepció feta d’algun autor de novel·la negra, com ara Arnaldur Indridason— m’eren del tot desconeguts. Totes les versions, molt lliures, són meves; fetes a partir de traduccions —diria que no menys lliures— a l’anglès que he trobat per les xarxes. No vull pas perjudicar els drets de ningú: al contrari, m’agradaria que hi hagués mercat per traduir i publicar les obres d’aquests i altres poetes a la nostra llengua.

Jónas Hallgrímsson va ser poeta, naturalista i periodista, fundador del periòdic ‘Fjölnir’ a Copenhaguen, i un dels impulsors del moviment d’independència d’Islàndia. 


Ingibjörg Haraldsdóttir (1942-2016)
Kona

Þegar allt hefur verið sagt
þegar vandamál heimsins eru
vegin metin og útkljáð
þegar augu hafa mæst
og hendur verið þrýstar
í alvöru augnabliksins
— kemur alltaf einhver kona
að taka af borðinu
sópa gólfið og opna gluggana
til að hleypa vindlareyknum út.
Það bregst ekki.

Dona

Quan tot ja ha estat dit, 
quan tot els problemes del món
han estat pesats, mesurats i establerts,
quan els ulls s’han trobat
i les mans s’han agafat,  
en la sobrietat del moment...
­— sempre ve alguna dona
per netejar la taula,
fregar el terra i obrir les finestres
perquè marxi el fum del cigar.
Això no falla mai.
  
Núna

Einhverntíma seinna
koma þeir eflaust
með tækin sín
að snuðra í rústunum

verða margs vísari
um okkur:
þetta undarlega fólk
fyrri tíma

eflaust verða tækin þeirra
fullkomin, þekking þeirra
óskeikul

aldrei finna þeir samt
það sem máli skiptir:
þessa stund sem við eigum
núna

Ara

Vindrà un dia
en què arribaran,
amb eines a la mà,
per buscar entre les ruïnes.

I acabaran sabent
moltes coses de nosaltres:
d’aquella gent estranya
d’altres èpoques.

Segur que les seves eines
seran infal·libles,
i el seu coneixement
serà perfecte.

Però mai no podran
trobar el que més importa:
aquest moment nostre,
el d’ara.

Dos poemes d’aquesta poeta i traductora islandesa. El primer és de 1983, del recull ‘Ljóð 1974-1981’ (Poesia 1974-1981; 1983); el segon del llibre ‘Höfuð konunnar’ (El cap de la dona; 1995); d’aquest n’hi ha una traducció al castellà de Laia Argüelles (Saragossa, 2011), que no tinc.


Einar Mar Gudmunsson (1954)
No parlis de  nacions grans

No parlis de nacions grans ni de petites,
d’indrets avançats, racons ni perifèries.
Això és un globus: el seu centre
reposa sota els teus peus
i desplaça el seu sòl i et segueix
arreu on vagis.
Aquí hi ha la terra
on els continents es troben
en llur recerca de silenci i roques.
Mira la glacera
com empeny enmig del blau,
com un ós polar que creua el món.
En el somni, una porta s’obre
i en raja la foscor
com llàgrimes a través del somni.

Aquesta és la terra
on el temps s’esmuny
com un diari pel forat d’una bústia;
però no hi ha subscriptor,
ni espai,
tan sols fondàries insondables
on brillen els estels.
Quan ens enfonsem
en el pantà de la nit,
ens hem d’agafar pels cabells.

La Via Làctia
és un carreró en un poblet;  
el destí, una teranyina
que s’estén damunt les cases.
Bevem, brindem
amb l’oceà profund entre nosaltres.
Les aurores boreals
cremen pel camí.

Del recull ‘Klettur i háfi’ (Roques i mar, 1991) d’aquest novel·lista, narrador i poeta de Reykjavik, autor d’una trentena de llibres i guanyador de diversos premis literaris a islàndia, Suècia i Dinamarca.
  


Linda Vilhjálmsdóttir (1958)
Rapsòdia

La paraula
al principi 
després marea alta
després marea baixa
ara en sentim el murmuri
llunyà, feixuc i ferm.

Poema de matinada

Sóc feta
de llum i d’aire
damunt meu
una gavina vola
dessota meu
el vers d’un poema
la mar lluu i tremola

Islàndia

Oceà blau
profunditat que oscil·la
soroll blau
oceà
roques grises
precipici amenaçador
soroll gris
roques

Autora de poemaris com ara ‘Valsar úr síðustu siglingu’ (Valsos de l’última navegació, 1996); ‘Klakabörn’ (Nascuts del gel, 1992); ‘Öll fallegu orðin’ (Totes les paraules boniques, 2000);i ‘Frostfiðrildi’ (Papallones glaçades, 2006). La seva poesia, de vegades amb humor però sovint pessimista,  reflexiona sobre l’amor, de l’absència i de la infantesa i el món adult.


Birgitta Jondsdóttir (1967)
Mentre contemplo

Mentre contemplo amb ull d’ocell
aquesta mar puixant
que em separa del meu desig,
veig les runes gravades
als abismes del meu destí,
assotats per la ventada.

Mentre contemplo amb ull humà
aquest oceà
que ha creat el poder de la meva ment,
veig els dofins
lliscant pels espais del futur
que l’instant va creant
amb la teulada mística 
del cor i la consciència.

Jo resto immòbil:
ni el meu alè fa remoure l’instant.
Em cal sacsejar-lo, obrir-lo,
perquè un nou riu inundi el meu,
perquè les aigües de la consciència
no es quedin estancades.

Birgitta Jondsdóttir ha publicat poemes i narracions i col·labora a la ràdio i la televisió islandesa. Ha publicat ‘Frostdinglar’ (1989). Fa exposicions on combina la seva poesia amb música i pintura.


Imatges dels poetes, baixades d’internet. Fotos d’Islàndia, meves. Per ordre: llac Tjörnin, a Reykjavik; un guèiser a Géisyr; cascada Gullfoss ("d'or"); cascada Seljalandsfoss; columnes de basalt a la platja de Reynisfjara; icebergs i llenques de glaç al llac Jökulsárlon, al peu de la gran glacera de Vatnajökull; vaixell al port de Husavik; cascada Godafoss ("dels déus"); cascada Dettifoss, la més potent d'Europa, amb 40 m de caiguda, 100 m d'amplada i 500 metres cúbics d'aigua per segon; la vall d'Öxnadalur, al peu de les muntanyes del mateix nom i vora el fiord d'Akureyri (a la més petita de les cases que s'hi veuen, rere la casa del mig que té un arbre, hi va viure el poeta Jónas Hallgrímsson); i cascada de Hraunfossar. I podria posar moltes més cones boniques i interessants: Islàndia val la pena: ja es veu que no tan sols per la poesia, però també.











 







dissabte, 24 de juny de 2017

Giordano Bruno - Tres sonets


Giordano Bruno (1548-1600)
Tres sonets de ‘De gli eroici furori’

Muse, che tante volte ribbutai

Muse, che tante volte ributtai,
Importune correte a' miei dolori,
Per consolarmi sole ne' miei guai
Con tai versi, tai rime e tai furori,
Con quali ad altri vi mostraste mai,
Che de mirti si vantan ed allori;
Or sia appo voi mia aura, àncora e porto,
Se non mi lice altrov'ir a diporto.
O monte, o dive, o fonte
Ov'abito, converso e mi nodrisco;
Dove quieto imparo ed imbellisco;
Alzo, avvivo, orno il cor, il spirto e fronte,
Morte, cipressi, inferni
Cangiate in vita, in lauri, in astri eterni.

[Part I, diàleg I, poema 1]

Oh, Muses, que tants cops he refusat

Oh Muses que tants cops he refusat,
importunes correu als meus dolors,
tan sols per consolar-me en els meus mals
amb versos tals, i rimes, i furors,
que a ningú més no haveu mai demostrat,
ni als que de murtres i llorers es vanten:
que tingui aire a prop vostre, àncora i port,
si no trobo altre lloc pel meu conhort.
Oh mont, deesses, font
on resideixo i parlo i em nodreixo,
on plàcid puc aprendre i m’embelleixo,  
i aixeco el cor, i orno esperit i front;
oh, mort, xiprers, inferns:
torneu-vos vida i llor, astres eterns.


Chiama per suon di tromba il capitano

Chiama per suon di tromba il capitano
Tutti gli suoi guerrier sott'un'insegna;
Dove s'avvien che per alcun in vano
Udir si faccia, perché pronto vegna,
Qual nemico l'uccide, o a qual insano
Gli dona bando dal suo campo e 'l sdegna:
Cossí l'alma i dissegni non accolti
Sott'un stendardo o gli vuol morti, o tolti.
Un oggetto riguardo;
Chi la mente m'ingombra, è un sol viso.
Ad una beltà sola io resto affiso,
Chi sí m'ha punto il cor, è un sol dardo,
Per un sol fuoco m'ardo,
E non conosco piú ch'un paradiso.

[Part I, diàleg I, poema 3]
  
Crida al so de corneta el capità

Crida al so de corneta el capità
tots els seus combatents sota una ensenya;
mes s’esdevé que, per a algun, en va 
es fa sentir, perquè no prou s’afanya,
i l’enemic el mata, o un insà
l’expulsa del seu bàndol i el desdenya:
així, l’ànima els designis no aplega
sota un penó, i els vol ferits o morts.
Un sol objecte esguardo:
qui m’obstrueix la ment és un sol rostre.
A una sola beutat resto enganxat;
qui així m’ha fes el cor és un sol dard; 
per un únic foc cremo,
i no conec sinó un sol paradís.


Gentil garzone

Gentil garzone, che dal lido scioglieste
La pargoletta barca, e al remo frale,
Vago del mar, l'indotta man porgeste,
Or sei repente accorto del tuo male.
Vedi del traditor l'onde funeste
La prora tua, ch'o troppo scende o sale;
Né l'alma, vinta da cure moleste,
Contra gli obliqui e gonfii flutti vale.
Cedi gli remi al tuo fiero nemico,
E con minor pensier la morte aspetti,
Che per non la veder gli occhi ti chiudi.
Se non è presto alcun soccorso amico,
Sentirai certo or or gli ultimi effetti
De tuoi sí rozzi e curiosi studi.
Son gli miei fati crudi
Simili a' tuoi, perché, vago d'Amore,
Sento il rigor del piú gran traditore.

[Part II, diàleg I, 12]

Gentil minyó

Gentil minyó, que al port vas deslligar
la barqueta tan fràgil, i el seu rem,
ebri de mar, guiaves amb mà indocta,
i ara de sobte et trobes en perill.
Mirant del traïdor el funest onatge, 
la teva proa adés s’enfonsa o s’alça;    
i el seu ànim, retut de tants treballs ,  
ja no hi pot res contra la mar inflada.
Cedeix els rems al teu fer enemic,
i sense pensar més, la mort espera,
que per no veure-la et tancarà els ulls.  
Si no hi ha a punt algun socors amic,
sentiràs ara els últimes efectes
dels teus escassos, inútils estudis.
Són els meus fets tan crus
semblants als teus, perquè, enfebrit d’Amor,
sento el rigor del més gran traïdor.




Giordano Bruno va ser un gran filòsof humanista, comentador de les obres de Ramon Llull, que va morir a la foguera de la Inquisició per heretge. Molts anys després, en temps de Joan Pau II, l’Església va reconèixer que l’execució havia estat un error. Un pèl tard...

S’ha dit que va ser condemnat per les seves idees copernicanes sobre el moviment dels astres; i és cert que va defensar públicament la teoria de Copèrnic, però també el van acusar de tenir idees heterodoxes sobre les naturaleses divina i humana del Crist, de la Verge i de l’Esperit Sant; sobre la Transsubstanciació; sobre la transmigració de les ànimes; sobre l’existència d’altres mons...  De fet, va viatjar molt per Europa i arreu acabava mal vist tant pels catòlics com per calvinistes i per luterans. Detingut a Venècia el 1592, va empresonat set anys abans que li fessin judici. Com que es va negar a abjurar de les seves idees, el van condemnat a morir públicament «de forma piadosa, sense efusió de sang» (una ben galdosa manera de referir-se a la foguera!). Quan el van condemnar va dir a l’inquisidor cardenal Bellarmino«Maiori forsan cum timore sententiam in me fertis quam ego accipiam», és a dir: «teniu més por vosaltres dient la sentència que no pas jo escoltant-la». El van portar a la foguera amb la llengua travada perquè no pogués parlar a la multitud, i el van cremar viu al Campo dei Fiori, a Roma, on avui hi té un monument. Les seves cendres van ser llançades al Tíber. El 1603, tots els seus escrits van ser inclosos a l’Índex de llibres prohibits.

El corpus de la seva obra és filosòfic, però va escriure tres espessos tractats de teologia en hexàmetres llatins —no els he pas llegits, ho confesso, quina mandra—, però va deixar un bon nombre de poemes, bàsicament sonets, en italià, comentats i argumentats, en el seu llibre ‘Dels furors heroics’ —i aquest, en canvi, per a mi sí que fa de bon llegir. Són poemes en què Bruno experimenta amb certes llibertats formals; per exemple, en els tres sonets que he triat s’hi combinen hendecasíl·labs i heptasíl·labs, i en el tercer hi ha també un estrambot (tres versos afegits al final del sonet); en altres poemes, tercets i quartets estan barrejats, i fins i tot n’hi ha un  que és un diàleg entre dos personatges que alternen frases monosíl·labes.  El llibre es divideix en dos volums, amb cinc diàlegs cada un; cada diàleg és entre dos personatges que debaten sobre filosofia (l’ésser humà, el coneixement, la raó, les passions, l’amor...) i s’hi tracta també d’història, literatura i belles arts; i cada diàleg és amanit amb diversos poemes que serveixen als personatges (és a dir, a l’autor)  per exposar el seu pensament. Amb la particularitat que el desè diàleg el mantenen dues dones, amb un nivell de coneixements igual o superior que el dels seus predecessors; també en això es veu la modernitat de Bruno, qui en el pròleg ho subratlla fent veure que se n’excusa, ja que les dones —diu— «segons costum del meu país, no està bé que comentin, argumentin, desxifrin, sàpiguen molt i siguin doctoresses, usurpant així als homes l’ofici d’ensenyar i donar instrucció, normes i doctrina; ans [els està bé] que endevinin i profetitzin sempre que se’n trobin l’esperit al cos; però ja els ha bastat de fer-se només recitadores de la figura, deixant a l’enginy mascle el pensament i la tasca d’aclarir la cosa significada». En aquells temps i en altres de no pas tan llunyans —que , ai las, sembla que tornen— calia anar amb peus de plom per evitar de contradir les idees prefixades de l’autoritat. Bruno, com Galileu 42 anys més tard— no se’n va pas sortir.

Narcís Comadira va traduir alguns d’aquests tres poemes, no cal dir que molt millor que jo; la meva versió, molt lliure, ha partit de l’original italià i s’ha basat en la versió anglesa, també lliure, de Louisa Williams (dos volums, Londres 1887-1889), sense defugir òbviament la consulta a la versió catalana.  


Un poema sospitós

Ja que parlem de Bruno, no puc deixar de fer esment d’un fet curiós. A diversos blogs i altres llocs d’internet es troba un poema que hom titula de diverses formes, però bàsicament com a «Giordano Bruno a su verdugo» i hom l’atribueix a Bruno sense pensar-s’hi gaire.  És un text que, de debò, està prou bé; pretén transmetre unes suposades paraules del filòsof al seu botxí —o, metafòricament, al papa Climent VIII, que el va fer condemnar. 

Ara bé, jo dubto molt que sigui un poema escrit per Bruno, que altra feina devia tenir un cop va ser condemnat. La versió que hom copia i recopia a la xarxa és un poema en llengua castellana, mètricament perfecte i amb bones rimes consonants. És evident que Bruno l’hauria escrit en italià o en llatí; i entre els poemes italians i llatins que he furgat no l’hi he sabut pas trobar. Altrament, posat que el poema —llatí o italià— fos del filòsof++, qui seria l’autor de la versió espanyola? No ho he trobat enlloc, tampoc: hom accepta i repeteix acríticament la pretesa autoria, com s’esdevé amb altres poemes que circulen falsament atribuïts a Neruda i a altres poetes moderns.  Jo m’abstinc de reproduir-lo  mentre no en sàpiga l’autor; el primer vers fa així: «Decid, ¿cúal es mi crimen? ¿lo sospecháis siquiera?», i googlejant el podeu localitzar fàcilment si us abelleix.

De Bruno hi ha, això sí, un sonet traduït a l’anglès pel filòsof  escocès Thomas Davidson (1840-1900), que el reprodueix al diari The Index de la FRA (Free Religious Association, Syracuse, Nova York), al vol. 6, datat el 4 de març de 1886. En aquest cas sí que és la versió lliure d’un poema de Giordano, que contempla metafísicament la seva mort, però no té res a veure amb l’ignominiós martiri que va patir:

Since i have spread my wings to purpose high,
The more beneath my feet the clouds I see,
The more I give the winds my ‘pinions free,
Spurning the earth and soaring to the sky.
Unwarned by Icarus' sad fate to ply
My flight near earth, I farther heavenward flee.
That I shall sink in death, I know must be;
But with that death of mine what life will die?
Across the air, I hear my heart's voice cry:
Where dost thou bear me reckless one? Descend!
Such rashness seldom ends but bitterly'
'Fear not the lofty fall' I answer 'rend
With might the clouds, and be content to die,
if God such a glorious death for us intend.


Encara voldria citar, entre altres molts, un poema que va escriure el poeta victorià Swinburne el 1889, amb motiu d’erigir-se el monument que encara avui commemora el suplici del filòsof al Campo dei Fiori on va ser tan vilment executat:

Algernon Charles Swinburne (1837-1909)
The Monument of Giordano Bruno

I
Not from without us, only from within,
Comes or can ever come upon us light
Whereby the soul keeps ever truth in sight.
No truth, no strength, no comfort man may win,
No grace for guidance, no release from sin,
Save of his own soul's giving. Deep and bright
As fire enkindled in the core of night
Burns in the soul where once its fire has been
The light that leads and quickens thought, inspired
To doubt and trust and conquer. So he said
Whom Sidney, flower of England, lordliest head
Of all we love, loved: but the fates required
A sacrifice to hate and hell, ere fame
Should set with his in heaven Giordano's name.

II
Cover thine eyes and weep, O child of hell,
Grey spouse of Satan, Church of name abhorred.
Weep, withered harlot, with thy weeping lord,
Now none will buy the heaven thou hast to sell
At price of prostituted souls, and swell
Thy loveless list of lovers. Fire and sword
No more are thine: the steel, the wheel, the cord,
The flames that rose round living limbs, and fell
In lifeless ash and ember, now no more
Approve thee godlike. Rome, redeemed at last
From all the red pollution of thy past,
Acclaims the grave bright face that smiled of yore
Even on the fire that caught it round and clomb
To cast its ashes on the face of Rome.

(June 9, 1889)

Imatges (Wikimedia Commons): Efígie de Giordano Bruno, moderna, a partir d’un gravat d’una edició del segle XVIII del ‘Livre du recteur’ (1578, Universitat de Ginebra).

Monument a Giordano Bruno al Campo dei Fiori, a Roma. Bronze d’Ettore Ferrari (1889). Detall del cap del monument.

Placa de bronze d’Ettore Ferrari al pedestal del monument del Campo dei Fiori, que reprodueix el judici de Giordano Bruno.

dijous, 15 de juny de 2017

Sagarra - La balada de Josefina


Josep M. de Sagarra (1894-1961)
La balada de Josefina

Maquillatge que no perd,
carn sense ànima ni espina;
palmeres, deliri verd
que la mandra despentina.
Engomats galifardeus,
estam, cotó i mussolina;
grinyols, sospirs, mitges veus,
polpa i nacre de petxina;
fortuna que compta a ull,
pulmons sense gens d'orgull
i, dret, en el batibull
l'emperadriu Josefina.

Colònia, acrobàcia, set,
estridències en sordina;
ocells de ronc i xisclet,
disfressats de purpurina.
Borratxeres a tot gas,
ventres com sacs de farina;
badocs amb un pam de nas,
valents amb sang de gallina;
calor, misèria i excés
i, com un record només
del que no és -però és-,
l'emperadriu Josefina.

Goletes, ocre i cafè
en la blavor ultramarina;
flors que cremen com un ble;
menta, conyac, mandarina
en la seda del madràs,
i el xal i la crinolina,
que es decanten en un pas
de troballa clandestina.
I a l'hora de rom i mel,
abraçades sense anhel;
i, rígida, sota el cel,
l'emperadriu Josefina.

Guitarra, angúnia, suor,
i aquell ase que camina,
i els qui tornen del cotó
a cavall de la benzina,
obrint la boca a tot drap
amb dentadura canina
i anant seguint amb el cap
els ais d'una mandolina...
Colònia, pena i atzar,
moixiganga militar;
i, sola, de cara al mar,
l'emperadriu Josefina.

Des les glòries, els oblits;
de la historia, ni propina.
De Wagram i d'Austerlitz,
Moscova o la Beresina,
aquí ni record ni fum!
Banana, papaia, quina
i mangos amb un perfum
d'essència de trementina
Aquí el sospir apagat
la matriu sense combat
i el teu plor inutilitzat,
emperadriu Josefina.

Mulates, adeu-siau;
adeu, ciutat de llustrina;
adeu, genives d'esclau
i nervis de gelatina.
Encarat al soli teu,
on la palmera s'inclina,
el diré, criolla, adeu;
adeu, criolla divina,
tan pàl·lida i espectral,
tan rosa de sucre i sal,
tan tristesa tropical,
emperadriu Josefina.

[‘Entre l’equador i els tròpics', 1938]


«A la plaça de la Savanne, de Fort de France (Martinica), enmig de vuit enormes palmeres, hi ha un monument acadèmic i solemne, a la memòria de Josefina Tascher de la Pagérie, criolla de la Martinica, casada amb el comte de Beauharnais i, un cop vídua del guillotinat aristòcrata, casada de nou amb el general Bonaparte i, per fi, emperadriu dels francesos. Com el cos de Josefina fou repudiat i confinat a la Malmaison, per Napoleó I, el seu monument fou repudiat i confinat a la Martinica per Napoleó III.»

Amb aquesta introducció explica Sagarra el seu poema, que sempre m’ha agradat per la musicalitat i la sinestèsia de colors, olors i sabors amb què descriu el paisatge de la Martinica.


En esclatar la Guerra Civil, el cònsol italià de Barcelona va ajudar a fugir una germana de Sagarra que era monja, superiora d’un col·legi al carrer de Casp. Sagarra havia publicat El Be Negre alguns poemes satírics contra la FAI, i va decidir marxar de Barcelona i traslladar-se al Port de la Selva, amb la seva parella, Mercè Devesa. El conseller de Cultura, Ventura Gassol, el va avisar que la seva vida corria perill i el va ajudar a travessar la frontera. A Marsella es va casar amb Mercè Devesa i van emprendre un llarg viatge de noces, entre 1936 i 1938, cap a Tahití i les illes de la Societat, als mars del Sud, i després a les Antilles, al Carib. D’aquell viatge va sortir el poemari Entre l’equador i els tròpics (1946) i el llibre de viatges La ruta blava (publicat en castellà el 1942 en una versió reduïda, El camino azul; i en català el 1964, ja mort el poeta, en la versió original sencera).


En aquest vídeo hi ha el concert sencer d’Ovidi Montllor interpretant poemes de Sagarra. El concert va tenir lloc al teatre Lliure de Barcelona el maig de 1994, pocs mesos abans de la mort del cantant. La balada és al minut 73’24’’.

Imatges: Sagarra jove. 
Vital Dubray, estàtua de l’emperadriu Joséphine Beauharnais, marbre (1859) a Fort de France, Martinica, en una postal antiga. // Vista actual: l’estàtua va ser decapitada en un acte de vandalisme el 1991.
Fotografia i autògraf de Sagarra al llibre Entre l’equador i els tròpics (2ª. edició, Barcelona: Selecta 1947).
Martí Llauradó, bust de Sagarra (2011) a l’Institut del Teatre de Barcelona.

Bibliografia: Antoni Maestre Brotons, “La visió de l’exòtic en La ruta blava” dins Actes del XII Col·loqui de Llengua i Literatura Catalanes, Universitat de París – La Sorbonne, 4-10 de setembre de 2002, vol. I. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003, pàg. 131 -147