Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 16 de novembre de 2017

Jordi de Sant Jordi - Presoner


Jordi de Sant Jordi  (~1399~1424)
Presoner

Deserts d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no veig algú que de mé s'haja cura
e soi guardats enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.

Eu hai vist temps que no em plasia res,
ara em content de ço qui em fai tristura,
e los grillons lleugers ara preu més
que en lo passat la bella brodadura.
Fortuna vei que ha mostrat son voler
sus mé, volent que en tal punt vengut sia;
però no em cur, pus hai fait mon dever
ab tots los bons que em trob en companyia.

Car prenc conhort de com sui presoner
per mon senyor, servint tant com podia,
d'armes sobrat e per major poder,
no per defaut gens de cavalleria.
E prenc conhort quan no puc conquerir
haver en res sens que treball no senta,
mas d'altra part cuid de tristor morir
com vei que el món del revers se contenta.

Tots aquests mals no em són res de sofrir
en esguard d'u qui el cor me destenta
e em fai tot jorn d'esperança partir:
com no vei res que ens avanç d'una espenta,
en acunçar nostre deslliurament,
e més que vei ço que ens demana Sforça
que no sofir algú raonament,
de què llangueix ma virtut e ma força.

Per què no sai ni vei res al present
que em puixa dar en valor d'una escorça,
mas Déu tot sol, de qui prenc fundament
e de qui fiu, i ab qui mon cor s'esforça;
e d'altra part del bon rei liberal,
qui em socorrec per gentilesa granda,
lo qui ens ha mès del tot en aquest mal,
que ell me'n traurà, car soi jus sa comanda.

Reis virtuós, mon senyor natural,
tots al present no us fem altre demanda,
mas que us record que vostra sang reial
mai defallí al qui fos de sa banda.


Els nostres presos polítics estan patint una presó injusta, però no estan pas “deserts d’amics”. No estan sols, tenen el nostre escalf i els volem a casa, lliures.

Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, empresonats des del 17 d'octubre, fa un mes.
Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Joaquim Forn, Carles Mundó, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull: empresonats des del 3 de novembre, fa quinze dies. Llibertat per a tots!




dilluns, 6 de novembre de 2017

Llibertat


Llibertat per a Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Jordi Cuixart, Joaquim Forn, Oriol Junqueras, Carles Mundó, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Sànchez i Jordi Turull.

Víctor Hugo (1802-1885)
Liberté! (fragment)

[...] Prenez garde à la sombre équité. Prenez garde !
Partout où pleure et crie un captif, Dieu regarde.
Ne comprenez-vous pas que vous êtes méchants ?
À tous ces enfermés donnez la clef des champs !
Aux champs les rossignols, aux champs les hirondelles ;
Les âmes expieront tout ce qu'on fait aux ailes.
La balance invisible a deux plateaux obscurs.
Prenez garde aux cachots dont vous ornez vos murs ! [...]
Ce qu'on croit sans défense est défendu par l'ombre.
Toute l'immensité sur ce pauvre oiseau sombre
Se penche, et te dévoue à l'expiation.
Je t'admire, oppresseur, criant: oppression !
Le sort te tient pendant que ta démence brave
Ce forçat qui sur toi jette une ombre d'esclave
Et la cage qui pend au seuil de ta maison
Vit, chante, et fait sortir de terre la prison.

* * *

Llibertat! (fragment)

[...] Alerta amb la fosca equitat: ben alerta!
Allà on plora i crida un captiu, Déu s’ho mira.
Que no ho veieu, que sou cruels i sou malvats?
Doneu als presoners, a tots, la clau del camp!
A l’aire els rossinyols, al cel les orenetes;
ho expiareu amb l’ànima, si els heu tallat les ales.  
La balança invisible sosté dos plats obscurs.
Alerta amb els grillons que us decoren els murs! [...]
El que es creu sens defensa és defensat per l’ombra.
Tota la immensitat, sobre el pobre ocell trist  
s’inclina, i t’encarrila a l’expiació.
Jo t’admiro, opressor que crides: opressió!
Tens sort, mentre la teva bogeria s’enfronta 
a aquest pres que et projecta la seva ombra d’esclau,
i la gàbia que penja al portal de ta casa 
viu, canta i fa sortir de terra la presó.

[Versió lliure meva]


José Agustín Goytisolo (1928-1999)
Más que una palabra

La libertad es más que una palabra
la libertad es una chica alegre [...] 
la libertad es tomarse el café donde uno quiere
la libertad es una perdiz herida
la libertad es negarse a morir en una cama de hospital
la libertad es real igual que un sueño
la libertad aparece y ya no está
la libertad hay que inventarla siempre
la libertad puede ser del esclavo y fallarle al señor
la libertad es gritar frente a la boca gris de los fusiles
la libertad es amar a quien te ama
la libertad es comer y repartir el pan
la libertad es no ocupar asiento en el festín de la ignominia
la libertad a veces es una simple línea fronteriza
la libertad es la vida o es la muerte
la libertad es la ira
la libertad se bebe y se respira
la libertad es cantar en tiempo de silencio
la libertad si quieres será tuya
pero
sólo por un momento
porque cuando la tengas
se escapará riendo entre tus manos
y tendrás que buscarla y perseguirla
por las calles ciudades praderas y desiertos
de todo el vasto mundo
porque se deja amar únicamente por amor por ganas
porque ella
es más hermosa que una pluma al viento. 



Joan Margarit (1938)
La llibertat

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d'estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.

La llibertat és un estrany viatge.
Són les places de toros amb cadires
damunt la sorra en temps d'eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l'amor als parcs.
La llibertat és quan comença l'alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l'exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil.
Una forma d'amor, la llibertat.


dimarts, 31 d’octubre de 2017

Carreté - Caminar, resistir


Ramon Carreté (1951)
Caminar, resistir

Caminar és avançar. Per l’obaga ominosa,
sense témer la fosca, desbrossem corriols.
El camí és qui ens empeny envers l’alba estelada.
No som pocs, no som sols.

Avançar és resistir. De la terra i la pedra,
va forjar-se’ns la llengua que ens és força i arrel.
Aquests noms ancestrals, aquests mots sempre nostres,
caminant defensem.

Resistir és tenir fe. Enfortits per la lluita,
remuntem la carena que es fa esquerpa als esclaus.
Un sol pols, un batec, un sol cor amb la terra
i una veu tots els cants.

Tenir fe és reeixir. De la gola del monstre,
de la por i la mentida a les urpes del drac.
Cada pas endavant esdevé una altra llança
pels que vinguin demà.

Reeixir és vèncer el drac. Si el verí de la bèstia
altra volta ens esquitxa l’antic estendard,
amb el seny per parany no abdiquem les senyeres:
esmolem bé la falç.

Caminar, resistir. Amb l’esguard sempre alerta:
l’horitzó ja s’albira des de l’alba expectant.
Fem camins per demà, sense por i sense treva,
Endavant, endavant.

Poema publicat el maig de 1994 al programa de la Setena Marxa Romànica de Resistència de Navàs. Publicat al volum VII Concurs Literari 1996 (Associació de Personal de la Caixa de Manresa, 1997). Recitat pel grup Joc i Foc el 29 d'abril de 2011 a Sant Benet de Bages durant la Nit del Bages per la Independència, i publicat aquell mateix mes en aquest blog. Escrit fa més de vint anys, però em sembla que continua ben vigent...


dimecres, 25 d’octubre de 2017

Aragon - La Rose et le Réseda


Louis Aragon (1897-1982)
La Rose et le Réséda

Celui qui croyait au ciel
Celui qui n'y croyait pas
Tous deux adoraient la belle
Prisonnière des soldats
Lequel montait à l'échelle
Et lequel guettait en bas
Celui qui croyait au ciel
Celui qui n'y croyait pas
Qu'importe comment s'appelle
Cette clarté sur leur pas
Que l'un fût de la chapelle
Et l'autre s'y dérobât
Celui qui croyait au ciel
Celui qui n'y croyait pas
Tous les deux étaient fidèles
Des lèvres du coeur des bras
Et tous les deux disaient qu'elle
Vive et qui vivra verra
Celui qui croyait au ciel
Celui qui n'y croyait pas
Quand les blés sont sous la grêle
Fou qui fait le délicat
Fou qui songe à ses querelles
Au coeur du commun combat
Celui qui croyait au ciel
Celui qui n'y croyait pas
Du haut de la citadelle
La sentinelle tira
Par deux fois et l'un chancelle
L'autre tombe qui mourra
Celui qui croyait au ciel
Celui qui n'y croyait pas
Ils sont en prison Lequel
A le plus triste grabat
Lequel plus que l'autre gèle
Lequel préfèrent les rats
Celui qui croyait au ciel
Celui qui n'y croyait pas
Un rebelle est un rebelle
Nos sanglots font un seul glas
Et quand vient l'aube cruelle
Passent de vie à trépas
Celui qui croyait au ciel
Celui qui n'y croyait pas
Répétant le nom de celle
Qu'aucun des deux ne trompa
Et leur sang rouge ruisselle
Même couleur même éclat
Celui qui croyait au ciel
Celui qui n'y croyait pas
Il coule il coule il se mêle
A la terre qu'il aima
Pour qu'à la saison nouvelle
Mûrisse un raisin muscat
Celui qui croyait au ciel
Celui qui n'y croyait pas
L'un court et l'autre a des ailes
De Bretagne ou du Jura
Et framboise ou mirabelle
Le grillon rechantera
Dites flûte ou violoncelle
Le double amour qui brûla
L'alouette et l'hirondelle
La rose et le réséda

El roser i el ginestar

Aquell que creia en el cel
I aquell que no hi creia pas
Tots adoraven la bella
Presonera dels soldats
Aquell pujava l’escala
I l’altre mirava avall  
Aquell que creia en el cel
I aquell que no hi creia pas
No importa com se’n diria
De la claror del seu pas
Ni que l’un fos d’anar a missa
I l’altre no hi anés mai
Aquell que creia en el cel
I aquell que no hi creia pas
Tots dos li eren ben fidels
Dels llavis i el cor i el braç
I tots dos volien que ella
Visqués qui viurà ho veurà
Aquell que creia en el cel
I aquell que no hi creia pas
Quan al sembrat hi pedrega
És boig qui es fa el delicat
Qui pateix pels seus problemes
Enmig del comú combat
Aquell que creia en el cel
I aquell que no hi creia pas
De dalt de la ciutadella
El guàrdia va disparar
Dos cops i l’un trontollava
L’altre va caure ensagnat
Aquell que creia en el cel
I aquell que no hi creia pas
Són a la presó I un d’ells
Té el més miserable jaç
Aquell més que l’altre es glaça
L’altre és pastura dels rats
Aquell que creia en el cel
I aquell que no hi creia pas
Un rebel és un rebel
el plor toca a funeral
i quan ve cruel l’aurora
la vida es clou en traspàs
Aquell que creia en el cel
I aquell que no hi creia pas
Repetint els noms d’aquella
Que cap d’ells dos va enganyar
I la sang roja s’escola
Mateix color igual esclat
Aquell que creia en el cel
I aquell que no hi creia pas
Raja raja i es barreja
Amb la terra que ha estimat
Perquè a la tardor propera
Maduri el raïm moscat
Aquell que creia en el cel
I aquell que no hi creia pas
L’un corre l’altre té ales
De la muntanya a la mar
I en maduixa gerd o mora  
El grill tornarà a cantar
Digues amb flauta o viola
El doble amor que cremà
Amb l’alosa l’oreneta
El roser i el ginestar


Un poema publicat clandestinament l’any 1943, sota l’ocupació nazi de França; el 1944, ja alliberada París, el va publicar amb la dedicatòria a quatre de les moltes víctimes de l’ocupació: Gabriel Péri (diputat comunista, afusellat el desembre de 1941 al Mont Valérien, prop de Suresnes i Nanterre, juntament amb 53 jueus); Honoré d’Estienne d’Orves (oficial de marina, fervent catòlic, organitzador d’una xarxa de la resistència, executat amb altres membres del seu grup l’agost de 1941, també al Mont Valérien); Guy Moquet (17 anys, fill d’un diputat comunista, afusellat l’octubre de 1941 amb altres 26 ostatges a Chateaubriant, a la Bretanya); i Gilbert Dru (jove militant catòlic, executat a Lió, als 24 anys, el juliol de 1944, juntament amb 4 altres presoners). El poema parla de persones que van saber superar la diversitat de llurs creences i ideologies a l’hora de treballar i sacrificar-se per una causa justa, que els agermanava; no cal dir que la “bella presonera”, a qui “cap dels dos va enganyar” i que té un “nom” que no es diu, no és pas cap dona concreta, sinó la personificació de França, la Pàtria o, potser encara millor, la Llibertat. 

Versió molt lliure meva. He hagut de deixar sense rima els versos senars, que a l’original rimen en –él, i per poder-me adaptar a la rima en –à dels versos parells he hagut de cometre algunes petites traïcions al text. Per exemple, ja des del títol: “réséda” és una planta de la família de les resedàcies, que fa una flor en espiga; en català es diu ‘pebrot de ruc’ (nom, ja es veu, poc pòetic, i que no em rimava); així que, per mor de la rima, he hagut de canviar de planta (l’he convertida arbitràriament en ‘ginesta’) i de passar de la flor a l’arbust: “roser / ginestar”. No he pogut mantenir la semblança fonètica entre els noms en francès de totes dues flors —que seria també un indici dels trets comuns que uneixen vides diferents—; ja es veu que el color vermell de la rosa remet als comunistes, mentre que el blanc (grogós) del pebrot de ruc suggeriria el color dels catòlics monàrquics (la bandera reial de la flor de lis); ara bé, penso que la ginesta també s’hi adiu, atès que el groc i el blanc són els colors de la bandera papal. Al seu torn, “mirabelle” és ‘mirabolà’, el fruit comestible de l’arbre del mateix nom, de la família de les rosàcies (prunus cerasifera); jo hi he posat “gerd o mora”, perquè tractant-se d’un vers senar, la rima en –à no em servia, i a més em mancava una síl·laba. També he canviat la Bretanya i la serralada del Jura per “de la muntaya a la mar”. Traduttore traditore! Això sí, he mantingut la manca de puntuació de l’original i la majúscula al començament de cada vers.


Imatges: 
a/ Jordi Cuixart i Jordi Sánchez porten ja 10 dies a la presó per les seves idees i per liderar un moviment ciutadà multitudinari, transversal i pacífic. Vergonya per a les institucions espanyoles, i per a les europees, que ho toleren i fan com qui sent ploure. 
b/  Louis Aragon (Bibliothéque Nationale de France- Wikimedia Commons). 
c/ Monument a la Resistència al Mont Valérien, amb la Creu de Lorena. La inscripció diu: “Passi el que passi, la flama de la resistència no s’apagarà mai” (Wikimedia Commons). 

dilluns, 16 d’octubre de 2017

Llibertat, Jordis



Hem vist
tancats a la presó 
homes
plens de raó. 
No, jo dic no, 
diguem no,
nosaltres no som d'eixe món.

Jo sóc soci d'Òmnium Cultural des que tenia 16 anys, en fa cinquanta; i de l'ANC no en fa pas tants, però sí des que es va constituir. I he participat a tores les manifestacions pacífiques i multitudinàries que han organitzat totes dues institucions. Avui estic indignat i no tinc ganes de poesia sinó un desig de llibertat més gran que mai, i ara amb urgència. 

Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer. 

Ens en sortirem, reeixirem. 


dissabte, 14 d’octubre de 2017

Lluís Companys - 77è aniversari


Pere Quart (Joan Oliver, 1899-1986)
La veu i la sang (1940)

La seva veu ha desistit tot d’una,
la seva sang ha quallat en Déu.
Adéu la veu, adéu la sang, adéu!
Passa de sol roent a inerta lluna.

La sang, rosa de mort, vessà i florí
en odi i solitud abandonada,
i s’estronca la font, cessa l’onada
d’una sang que enardia com el vi.

I aquella veu, Lluís Companys ¿on era
–melodia de l’himne o del lament–
vestint el pensament ànima ardent,
tumult joiós de passió i quimera?

Aures i ocells deserten el pollanc
destralejat adés i eixut de saba.
En Déu finí, resta, recomençava
l’altiva veu, la generosa sang.

No fou la Piadosa que s’atarda
en la suprema nit sense matí,
sinó l’àvol esclava del botxí
i bagassa del Mal, fera covarda.

La Pàtria –tota gent i cada llar–
sols a mitges vivent en l’esclavatge,
rebé en son cor el miserable ultratge
i s’estremí de la muntanya al mar.

I ara, Lluís Companys, augusta cendra,
en el silenci fervorós i actiu,
tu servaràs les brases del caliu
fins que l’antiga flama torni a prendre.

Adéu, lívida sang, paraula llunya!
Salve, vívida sang, veu immortal!
Sembra la mort el naixement més alt
del president etern de Catalunya.

Companys, detingut a França. Agost de 1940

Antoni Rovira i Virgili (1882-1949)
El senyal al pit (1947)

Diputats de Catalunya,
els de l’antic General,
porteu en les cerimònies
damunt del pit un senyal.

Amb orgull patri ho declaren
els vells documents i escrits
on relluu la frase sòbria:
‘duien lo senyal en pits’.

En la vostra digna toga
es destaca una gran creu;
quan el poble se n’adona
no se sent remor ni veu.

Senyal vermell de Sant Jordi,
el senyal del Principat;
en temps de pau o de guerra,
símbol de la llibertat.

En les hores de revolta
–el llevant contra el ponent–
aquest senyal guspireja
com un estel resplendent.

Si les quatre flames roges
parquen l’ensenya reial,
la creu de Sant Jordi mostra
el poder del General.

Creu de llegenda i de glòria,
creu viva dels combatents,
és feta de la sang densa
que raja dels pits valents.

President de Catalunya,
el del novell General,
com a lloc del teu suplici
t’han triat un lloc ben alt.

No has volgut calçat que et privi
de tocar el sagrat terrer;
no has volgut als ulls cap bena
que et privi de veure’l bé.

Al castell de les tragèdies
et dreces a peus descalç;
petges la terra i la guaites
entre clarors matinals.

L’oreig una veu et porta
des de la plana de Vic,
ressò profund de la història,
la veu d’un màrtir antic:

–No et mataren per traïdor,
ni tampoc per ser cap lladre;
et maten perquè com jo,
has volgut lliure la Pàtria…

–Trèmul, l’oficial mana
fer foc. Oh, màxim dolor!
–Per Catalunya!– tu crides
amb veu sense tremolor.

La descàrrega, impia,
el teu cos ha foradat;
les parpelles, piadoses,
sobre els teus ulls s’han tancat.

Per les ferides obertes
la noble sang ha sortit.
Sobre el cor, el tret de gràcia
roba i carn ha envermellit.
 President, quan tu mories,
duies el senyal al pit!

Castell de Montjuïc, 15 d'octubre de 1940
Manuel de Pedrolo (1918-1990)
El president (1969)

1
Els blens i la cera,
l’oli,
el cànem,
les torxes ventejades,
les llànties que es buiden,
cremen en sostres esquerdats
que el cel aduna:
ciutat ferida que reposa
en l’ossera del silenci gris,
d’esquena a la masmorra on tu,
ara imatge de la pàtria,
darrer pare de les roses,
evoques un poble absent
i el rigor, l’ordre de la infància
que un altre ordre ha pertorbat
i no anul·la.

2
La nit s’acanya adolescent i moridora,
cap als abismes de l’alba,
cap a l’arma,
cap al jorn il·limitat en la durada
d’un símbol ignorant i segur:
demà sabrem que la mort
s’enterra en la carn d’un poble,
en la pols sense camins de la nissaga,
i que ets alt i fort:
puny que colpeja i esberla
les parets nocturnes de l’aigua
que es vessa i inunda
la llar perenne, a la intempèrie.

3
L’hivern inaugura una creixença
quan disposa en l’onada
el vol orb d’un ocell,
la ditada del temps
que obre solcs en la platja
i ací comença la pàtria de nou:
als peus de la roca on t’apregones,
solitari i immens
exiliat del teu exili,
cor daurat en la fita eternal
mentre dormim, hostes pairals,
i jo devallo Muntaner avall
entre cròniques cremades,
súbdit distret d’un reialme
i pont
d’una riba a l’altra: la mateixa.

4
L’arbre es despulla en la penombra
del teu silenci darrer,
al llindar de la tomba anònima
que cercarem per restituir-te el nom
i un crit:
l’evocació d’una història, del riu,
de la font amarga i viva
sota l’enderroc d’una petjada;
els auguris del vent ja adien la cita
dels homes, del verb i del gest
recobrats en el destí d’aquesta nit
de llambordes on delira la sang avial
i la teva t’espera.

5
Carrers lents d’una mort clandestina,
de cent morts sense horari
i silenciades
que recordem en memorials adustos
o confegim al cap de cent anys
sota l’oli, sota la cera,
sota el cànem renovat
d’aquella matinada d’orfes,
que tu, president,
foragitaves quimeres, faccions,
i amb la mà recollida unies
la llavor de la terra, els membres d’una pausa,
i, prematur al món de la pedra,
eres encara, i cap a la llum,
l’òrbita i l’astre que la configura.

6
L’acer brilla i assistim
al procés que l’oxida
mentre l’òrgan germina en el foc
per fer-se duresa la història;
dits arreu de l’univers
que recullen la senyera invisible
i, des del broll de la carn malferida,
encenen les pinedes, la mar,
les fondalades del record,
i aïren,
cúmuls d’un cel tempestejat,
la calma de l’home.

7
La ciutat de somnis i de rosada
fuig, transeünt inabastable,
cap al futur de l’octubre transitori,
cruïlla des d’ara i cota,
de totes les ombres expulsades
a una solitud irrepetible;
ens congria el consell de la terra
bastida amb horitzons de silenci,
aus desnortades per uns rumbs
que l’ala retroba sense impaciència
i reconeix, misteriosament,
en l’amplada: fins a la fita,
fins a l’origen o el gest amb què encarnes,
definitiu i compartint-lo,
l’impuls d’una llarga, implacable jornada;
som els companys d’una memòria, d’un demà,
i ara, quan llostreja, culpables i innocents,
retrobem la tomba i el bressol: aquí.

Castell de Montjuïc, 15 d'octubre de 1940
Avui es compleixen 77 anys de l’execució de Lluís Companys a Montjuïc. El president havia estat detingut a França per la Gestapo i extraditat per la policia francesa de Vichy, que el va entregar a la policia espanyola. Després d'un procés sumaríssim sense cap mena de garanties, va ser executat. En tota la història, és l'únic president europeu elegit democràticament que ha estat condemnat a mort i executat. Molts anys després, els governs d'Alemanya i de França han demanat perdó per haver col·laborat en la detenció del president; el govern espanyol no ho ha fet mai.

Presó Model, Madrid. 1940
L'any 2009, la Generalitat va demanar que es revisés el judici del president Companys i la sentència de mort del 14 d'octubre de 1940. El 2010, la Junta de Fiscals de Sala del Tribunal Suprem va rebutjar la petició, adduint que la Llei de Memòria Històrica aprovada ja anul·lava aquesta sentència i per tant no calia instar cap revisió. 

Presó Model, Madrid, 1940
El 28 de juny de 2017, el Parlament de Catalunya, a proposta de JxSí, CUP i CSQP, va declarar, per unanimitat, nul·les totes les sentències polítiques del règim franquista i va declarar il·legals els tribunals de l'Auditoria de Guerra de l'Exèrcit d'Ocupació, anomenada posteriorment Auditoria de la IV Regió Militar, que va actuar a Catalunya del 1938 al 1978. Alhora va autoritzar l'Arxiu Nacional de Catalunya a elaborar un llistat de condemnats. És dir, fer un registre dels processos que van tenir lloc a Catalunya durant aquests quaranta anys. El llistat —on figuren, a més del president Companys, 63.960 condemnats, entre els quals alguns de Balsareny— es pot consultar en aquest enllaç:

Manuscrit de la sentència de mort de Companys

Providència disposant l'execució

Certificat de l'execució per afusellament
Certificat de defunció de Companys, per "hemorràgia interna traumàtica"
El passt 13 de setembre de 2017, a proposta del PSOE, el Congrés dels Diputats va declarar “il·legítima” la sentència de Companys en una proposició no de llei; la proposta va comptar amb el suport de diferents partits, entre els quals el PDeCAT, Unidos Podemos i el PNB, que la consideraven tanmateix insuficient. El PP hi va votar en contra i C’s es va abstenir. ERC també s'hi va oposar, perquè volia que la sentència es declarés “il·legal i nul·la de ple dret” i que es modifiqués la Llei de Memòria Històrica fent extensiva aquesta il·legalització a totes les sentències del franquisme, com sí que havia fet el Parlament de Catalunya.

Vegeu més poemes sobre Lluís Companys en aquesta entrada del blog,  commemorativa del 75è aniversari de la seva mort:























dimarts, 10 d’octubre de 2017

Costa - Sant Martí del Canigó


Joan Costa i Costa (1914-1997)
Sant Martí del Canigó

A redós de la serra mare
sobre un cingle tallat a pic,
Sant Martí fou un temps l’empara 
i el recer d’un llinatge antic.

Cal fer-hi romiatge
per veure’n els carreus
i sentir-hi el fort missatge
de les seves veus.

Quan comenci la muntada
no desdíssim: fem l’esforç!
Pas a pas, guanyem alçada,
pas a pas, alcem els cors!

I quan brandi la campana
el toc ens enardirà,
puix és un record que ens mana:
és l’ahir que ens duu al demà.

Emmenem les passes
cap al claustre lentament,
per seguir les vives traces
d’una història latent.

Drets a la capella,
commoguts com en encís,
braç a braç refem l’anella
i evoquem el vell país.

Creiem que el Canigó
és el gresol d’aquests dos pobles
que Déu féu Nació
i van desunir uns homes.

Creiem que el Canigó
serà bressol de retrobada
d’un poble que diu: NO!
quan la llei li és imposada.

Més forta que el rocam,
constant com l’aigua que en davalla,
la nostra fe veurà demà
unit el poble català.

Mor la tarda sobre el bosc,
cau la fosca, calla tot!
És la nit que, com la mort,
davalla freda i negra sobre el món.

La nit tan negra s’esvairà,
la llum del dia tornarà;
ens ho diu mil cops, tossut,
el cant indòmit d’un astut cucut.

Cucut, cucut.
La nit s’esvairà,
la llum retornarà.
Cucut, cucut.


Pau Casals i Defilló (1876-1973) va compondre aquesta sardana a l’exili, a Prada de Conflent l’any 1943, per a cobla, i el seu germà Enric en va fer una adaptació per a violoncels. Més endavant, Joan Costa i Costa hi va posar la lletra que transcric. Hi ha també una altra lletra, de S. Lleó i Ferrer, que narra un suposat miracle de sant Martí, per la intercessió del qual la mare cega d’un escolanet va recobrar la vista. Personalment, m’agrada més aquesta, i trobo que és prou bon dia per posar-la.


Imatges:
  • Sant Martí del Canigó (vistes aèries. Wikimedia Commons).
  • Pau Casals a San Juan de Puerto Rico, on visqué exiliat i morí (Font: blog ‘La factoría histórica’).
  • Joan Rebull (1899-1981): Escultura de Pau Casals en el centenari del seu naixement (1876-1973), Montserrat (Wikimedia Commons).

Vídeos (llicència estàndard de YouTube):

Versió coral amb arranjaments de Manuel Oltra i Ferrer (1922-2015), interpretada per la Polifònica de Puig-reig. Enregistrament: “Sardanes d'Or, 21”, Polifònica de Puig-reig i Cobla La Principal de la Bisbal. Audiovisuals de Sarrià (1989).


Versió d’Enric Casals per a violoncels. Violoncelistes de Barcelona

  


Versió per a orquestra, intepretada per la trobada de "Tres Mil Músics pel Referèndum", a la plaça de la Catedral de Barcelona, el 29 de setembre de 2017: