Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 19 de maig de 2017

Dant - Inferno, XXI


Dante Alighieri (1265-1321)
Inferno, XXI (fragment)

 Ei chinavan li raffi e «Vuo' che 'l tocchi»,
       diceva l'un con l'altro, «in sul groppone?».
       E rispondien: «Sì, fa che gliel'accocchi!».
Ma quel demonio che tenea sermone
       col duca mio, si volse tutto presto,
       e disse: «Posa, posa, Scarmiglione!»  [...]
«Tra'ti avante, Alichino, e Calcabrina»,
       cominciò elli a dire, «e tu, Cagnazzo;
       e Barbariccia guidi la decina.
Libicocco vegn'oltre e Draghignazzo,
       Ciriatto sannuto e Graffiacane
       e Farfarello e Rubicante pazzo.
Cercate 'ntorno le boglienti pane;
       costor sian salvi infino a l'altro scheggio
       che tutto intero va sovra le tane».
«Omè, maestro, che è quel ch'i' veggio?»,
       diss'io, «deh, sanza scorta andianci soli,
       se tu sa' ir; ch'i' per me non la cheggio.
Se tu se' sì accorto come suoli,
       non vedi tu ch'e' digrignan li denti,
       e con le ciglia ne minaccian duoli?».
Ed elli a me: «Non vo' che tu paventi;
       lasciali digrignar pur a lor senno,
       ch'e' fanno ciò per li lessi dolenti».
Per l'argine sinistro volta dienno;
       ma prima avea ciascun la lingua stretta
       coi denti, verso lor duca, per cenno;
ed elli avea del cul fatto trombetta.


Infern, XXI (fragment)

Abaixaven els ganxos, i un li deia
       a l’altre: «Vols que li pegue en la gropa?»
       I responien: «Sí, clava’l allí.»
Però el diable que estava parlant
       amb el meu guia, es va girar veloç
       i digué: «Deixa, deixa, Estarrufat!»  [...]
«Endavant, Xafagebre, Alacaigut»,
       començà a dir, «i tu també, Grangós;
       que barbarínxol sigui el cap dels deu.
Que vinguin Dragonàs, Llebexaloc,
       Baconet dels unglots i Rascagossos,
       i Focfollet i cararoja el boig.
Aneu mirant per la pega bullent;
       aquests tenen salconduit fins a l’altra
       roca sencera que cobreix les fosses.»
«Ai, ai, mestre, què és això que veig?»,
       vaig dir; «millor anar sols, sense escorta,
       si és que tu hi saps anar; per mi no en vull.
Si tu estàs tan alerta com fins ara,
       no veus com ells escarritxen les dents
       i quins mals amenacen amb les celles?»
I ell a mi: «No vull que ara t’espantes;
       deixa que ells escarritxen al seu gust,
       que això ho fan per als desgraciats que bullen.»
Giraren a l’esquerra pel ribàs,
       però abans van traure la llengua, estreta
       entre les dents, saludant el seu cap.
I ell amb el cul havia fet trompeta.

[Versió de Joan Francesc Mira, 2009]


Infern, XXI (fragment)

I ells, preparant ganxons i forques ertes,
       deien: «Vols que els hi enfonsi en el carpó?»
       I altres deien: «A veure si l’encertes!»
Però el diable que amb el meu senyor
       parlat havia, crida amb veu irada:
       «Prou! No et belluguis, Escatinyador!» […]
«Avanceu, Alajup i Petjagebre»,
       comença a dir, «i vés-hi tu, Gossàs;
       Barba-rullat que us guiï en la tenebra;
i aneu-hi, Libanès i Dragonàs,
       i Porc-d’ullals, i Burxacans, amb dretes
       orelles, i el Follet, i el Roig-de-nas.
Volteu entorn de les bullents pastetes,
       i deixeu aquests dos sens neguiteig,
       en l’arc proper, sobre les negres pletes!»
I jo dic: «Mestre meu, què és el que veig?
       Si saps la ruta, anem-hi sense guia,
       que no m’agrada aquest barri-barreig.
Si estàs en tot, com el teu seny solia,
       no veus tu com van reganyant les dents
       i com ens guaiten amb dolenteria?»
I ell que em contesta: « No t’espantis gens,
       i deixa’ls reganyar, que això els esbrava
       contra els colgats en els peguers bullents.»
I a mà esquerra la tropa caminava,
       i varen fer un llengot, com un insult,
       o com senyal de marxa a qui els menava;
i ell tocà la trompeta amb el seu cul.

[Versió de Josep M. de Sagarra, 1950]


Infern, XXI (fragment)

Baxant los crochs: «Vols tu que·l toch», deïa
       l’un ab l’autre, «de sobre del cropó?»
       Responien: «Coga-li com que sia.»
Mas lo dimoni qu·avia sermó
       ab lo mestre, se regirà tot prest
       e dix: «Possa, possa, Escarmilló!» […]
«Alixino va anant, e Calcabrina»,
       començà ell a dir, «e tu, Canyaço;
       e Barbarícia cuy la decina.
Libichoco, va avant, e Draguinyaço,
       Ciriato samuto e Graficanes
       e Farfferello e Robicante patço.
Cercats entorn de les bullentes pannes;
       aquests salvats fins aquell altre esqueg
       qui tot enter va de sobre les tanes.»
«Hay las, mestre, què és ço que jo veig?»,
       dix eu. «Anem sens lur guia, tots sols,
       si·l camí sabs; car per mi no la enveig.
Si est axí apercebut com sols,
       ¿no veus tu com nos reganyen les dents
       e ab les ceylles nos menassen greus dols?»
Ez ell a mi: «No vull que t’espavents;
       lexa-los pur reganyar a lur plaer,
       car açò fan per ells mateixs, dolents.»
Volta donaren pel marge esquerrer;
       mas primer hag cascú la lengua streta
       ab les dents, ver lur duch, per signe ver;
e havien del cul fet trompeta.

[Versió d’Andreu Febrer, 1429]


Dant ens porta al la cinquena fossa del cercle vuitè de l’infern, on són castigats els estafadors, els tramposos i els magistrats venals, condemnats a patir eternament submergits en un llac de pega bullent, bruta, negra i pudent com quitrà. Uns diables de noms estrambòtics els punxen amb forquetes i arpons. De primer ha aparegut un dimoni anomenat Malebranche i després, un altre de nom Malacoda (que, respectivament tradueixen Mira per Malabranca i Malacua; Sagarra per Malesgrapes i Malacua; i Febrer per Malabranca i Malacoha); finalment, són esmentats tots els que figuren en aquest fragment, als quals el dimoni gros els encarrega que guiïn Dant i Virgili per un camí segur, a fi d’evitar que caiguin a la bassa ominosa.

Dant posa a aquests dimonis uns noms estrafolaris, per fer riure, però que sens dubte els seus contemporanis podien més o menys identificar amb personatges reals de Florència; els traductors moderns al català han preferit prioritzar el vessant humorístic i popular, ja que les connotacions que hi pogués haver fa set segles avui no ens dirien gaire res. La versió de Febrer, meritòria per haver-la fet a principis del segle XV, per primer cop en vers rimat, peca de l’excessiva submissió als italianismes, amb mots inventats si cal per mantenir la rima; i això es veu també en els noms dels diables, pràcticament calcats de l’original. També en algun cas sembla no haver entès el mot original, com fóra el cas de «sannuto» (‘proveït d’ullals’), que adapta en un inexistent «sanuto», creient potser que era el nom d’un altre banyeta. Sí que, en canvi, havia d’entendre el comú «pazzo» (‘boig’); però  no devia trobar cap sinònim que li rimés amb «Cagnaço» i «Draguinyaço», i per això s’inventa aquest curiós «patço» i avall, que fa baixada!

És curiós que en aquest cant el poeta no posi, en canvi, el nom de cap dels damnats. Excepte un cas, en un vers anterior al fragment que he escollit, en què esmenta un conegut comerciant i polític, Bonturo Dati, de Lucca, encara viu en aquell moment—per això no és encara a l’infern—, del qual els dimonis diuen que «del no, per li denar, vi si fa ita» (‘del no, pels diners, ens en fa un sí’), cosa que ens recorda aquell vers de l’Elogi dels diners del Libre de bons amonestaments d’Anselm Turmeda: «a qui diu “no” fan dir-li “hoc”».

Més endavant, al cant XXII, encara a la mateixa bassa de quitrà ardent, troben l’ànima d’un navarrès anònim, que afirma haver estat al servei del rei Teobald II de Navarra, del segle XIII (comentaristes medievals atribueixen a aquest personatge sense nom el de Ciampolo, és a dir, Joan Pau; i fins i tot algú el va voler assimilar al poeta Rutebeuf). Fos qui fos, Dant li demana si hi ha altres italians en aquell antre, i el navarrès n’esmenta dos, tots dos de Sardenya: el frare Gomita, de Gallura, jutge que per diners alliberava els presos que ell mateix havia condemnat abans; i Michele Zanche, de Logodoro, un polític corrupte del segle XIII. Com diria el gran Joaquim Miret i Sans: “sempre han tingut bec les oques”.

L’edició de Febrer que cito és a cura d’Anna Maria Gallina (Fundació Bernat Metge, 1975). He unificat arbitràriament la distribució tipogràfica dels tercets, sagnant els versos segons i tercers; Mira alinea tots els versos a l’esquerra; Gallina sagna el primer vers de cada tercet; i Sagarra separa els tercets amb una interlínia. També he unificat les cometes angulars (Gallina les posa altes) i en algun cas he tocat algun signe de puntuació a dintre o a fora de les cometes.


Imatges:
Enrico Pazzi: ‘Monument a Dant’ (fragment; marbre, 1885). Exterior de la Basilica della Santa Croce, Florència.
Giovanni de Paolo (segle XV): il·lustració del cant XXI de l’Infern.
Andrea di Bonaiuto (segle XIV): Diables. Fresc del Cappellone degli Spagnuoli, a Santa Maria Novella, Florència.
Eugène Delacroix: ‘Dant i Virgili a la barca de Caront’, oli sobre tela (1822), Musée du Louvre, París.
Domenico Petterlini (atribuït): ‘Dant a l’exili’, oli sobre tela (1869). Galleria d’Arte Moderna, Florència.
Fragment del timpà del Judici Final a Santa Fe de Conques (Avairon). Segle XII.

Vegeu altres posts sobre Dant en aquest blog:






diumenge, 7 de maig de 2017

Shakespeare - Ricard III


William Shakespeare (1564-1616)
Ricard III (fragment)

Now is the winter of our discountent,
Made glorious summer by this sun of York;
And all the clouds that lour'd upon our house
In the deep bosom of the ocean buried.
Now are our brows bound with victorious wreaths;
Our bruised arms hung up for monuments;
Our stern alarums changed to merry meetings,
Our dreadful marches to delightful measures.
Grim-visaged war hath smooth'd his wrinkled front;
And now, instead of mounting barded steeds
To fright the souls of fearful adversaries,
He capers nimbly in a lady's chamber
To the lascivious pleasing of a lute.
But I, that am not shaped for sportive tricks,
Nor made to court an amorous looking-glass;
I, that am rudely stamp'd, and want love's majesty
To strut before a wanton ambling nymph;
I, that am curtail'd of this fair proportion,
Cheated of feature by dissembling nature,
Deformed, unfinish'd, sent before my time
Into this breathing world, scarce half made up,
And that so lamely and unfashionable
That dogs bark at me as I halt by them;
Why, I, in this weak piping time of peace,
Have no delight to pass away the time,
Unless to spy my shadow in the sun
And descant on mine own deformity:
And therefore, since I cannot prove a lover,
To entertain these fair well-spoken days,
I am determined to prove a villain
And hate the idle pleasures of these days.
Plots have I laid, inductions dangerous,
By drunken prophecies, libels and dreams,
To set my brother Clarence and the king
In deadly hate the one against the other:
And if King Edward be as true and just
As I am subtle, false and treacherous,
This day should Clarence closely be mew'd up,
About a prophecy, which says that 'G'
Of Edward's heirs the murderer shall be.
Dive, thoughts, down to my soul: here
Clarence comes.

[Act I, Scene 1]


* * *

Ara l’hivern de nostra desplaença
pel sol de York s’ha fet istiu de glòria,
i tots els núvols que la nostra casa
afeixugaren, en el pit profund
de l’oceà estan enterrats. Cenyeixen
nostres fronts, ara, les victorioses
garlandes, i les nostres armadures
abonyegades pengen com trofeus;
nostres alarmes bròfegues es tornen
reunions alegres; nostres marxes
temibles són cadences delitoses.
El rostre abominable de la guerra,
llis de front, ara en lloc d’anar a cavall
d’agualdrapats corsers espaordint
l’esperit dels temibles adversaris,
cabrioleja de cambres femenines
sota les gràcies del lasciu llaüt.
Però jo, no cridat a tals platxeris
ni a fer cort a un amorós mirall;
jo, estampat rudement i sense aquella
majestat de l’amor fatxendejaire
davant l’errívol moure’s d’una nimfa,
i que tot bell acord en mi s’estronca,
privat d’encís, per àvola natura,
deforme, inacabat, i abans de temps
enviat a aquest món on es respira,
com qui diu a mig fer, tan mal guarnit,
tan mal girbat de tot arreu, que els gossos
em lladren quan m’aturo vora d’ells;
i bé!, jo que en el fluix i en l’aflautat
moment de pau, no tinc altres delícies
matant el temps, sinó espiar-me l’ombra
al sol i comentar la meva pròpia
deformitat, i que, per tant, no puc
ser l’amador d’uns ben parlats moments,
he decidit portar-me com un brètol,
i odiar els plaers frívols d’aquests dies.
Jo, per conxorxes, per induccions
perilloses, i somnis i falòrnies,
i profecies de begut, al rei
i a Clàrence, germà meu, els he portat
a sentir un odi a mort l’un contra l’altre.
I si el rei Eduard és just i digne
com jo sóc fals, subtil i traïdor,
avui empresonat deu ésser Clàrence
per raó d’una profecia, que
diu que J serà aquell que assassini
d’Eduard els hereus. Oh, pensaments,
cabusseu-vos al fons de la meva ànima!
Aquí ve Clàrence.

[Versió de Josep M. de Sagarra]



Look, what is done cannot be now amended:
Men shall deal unadvisedly sometimes,
Which after hours give leisure to repent.
If I did take the kingdom from your sons,
To make amends, Ill give it to your daughter.
If I have kill'd the issue of your womb,
To quicken your increase, I will beget
Mine issue of your blood upon your daughter
A grandam's name is little less in love
Than is the doting title of a mother;
They are as children but one step below,
Even of your mettle, of your very blood;
Of an one pain, save for a night of groans
Endured of her, for whom you bid like sorrow.
Your children were vexation to your youth,
But mine shall be a comfort to your age.
The loss you have is but a son being king,
And by that loss your daughter is made queen.
I cannot make you what amends I would,
Therefore accept such kindness as I can.
Dorset your son, that with a fearful soul
Leads discontented steps in foreign soil,
This fair alliance quickly shall call home
To high promotions and great dignity:
The king, that calls your beauteous daughter wife.
Familiarly shall call thy Dorset brother;
Again shall you be mother to a king,
And all the ruins of distressful times
Repair'd with double riches of content.
What! we have many goodly days to see:
The liquid drops of tears that you have shed
Shall come again, transform'd to orient pearl,
Advantaging their loan with interest
Of ten times double gain of happiness.
Go, then my mother, to thy daughter go
Make bold her bashful years with your experience;
Prepare her ears to hear a wooer's tale
Put in her tender heart the aspiring flame
Of golden sovereignty; acquaint the princess
With the sweet silent hours of marriage joys
And when this arm of mine hath chastised
The petty rebel, dull-brain'd Buckingham,
Bound with triumphant garlands will I come
And lead thy daughter to a conqueror's bed;
To whom I will retail my conquest won,
And she shall be sole victress, Caesar's Caesar.

[Act IV, Scene IV]


* * *

Bé, mireu, allò
que està fet, ja no pot esmenar-se.
De vegades l’irreflexiu fa coses
que hores després li lleu de penedir-se’n.
Si el regne jo he robat als vostres fills,
ho esmenaré donant-lo a vostra filla.
Si he assassinat llavor del vostre ventre
per animar vostra posteritat,
engendraré fruit meu de vostra sang
sobre la vostra filla. No és més fluix,
en amor, el nom d’àvia, que el dolcíssim
títol de mare. Seran com fills vostres,
d’un graó més avall, però ben bé
amb tot el vostre tremp i amb la sang vostra.
Seran els brots d’unes mateixes penes,
llevat d’una nit sola de gemecs,
que ella suportarà i farà de torna
d’iguals dolors que vós li dedicàreu.
Vostres infants us han estat la rèmora
de vostra joventut; els meus seran
el confort de la vostra maduresa.
La pèrdua que sentiu és un fill rei,
i per tal pèrdua vostra filla és reina.
No puc donar-vos compensacions
com voldria; accepteu les gentileses
que em són possibles. Dorset, vostre fill,
que amb ànima esverada mena el pas
descontent sobre terra forastera,
aquest bell casament el cridarà
de pressa a casa, promogut a alçàries
i a fortes dignitats; i el rei que digui
esposa a vostra generosa filla,
al vostre Dorset familiarment
dirà germà. Mare d’un rei encara
sereu vós, i les runes d’unes èpoques
de misèria, repararan una doble
riquesa benestant. Què! Encara us resten
molts dies bons a contemplar. Les líquides
gotes de plor que haveu vessat, tornades
perles orientals amb un escreix
de vint vegades de felicitat,
deixaran molt enrere vostre penes.
Vés, doncs, mare, a cercar la teva filla;
fes ardida amb la teva experiència
la seva ruborosa joventut;
prepara-li l’orella, perquè escolti
el discurs del galant, i al seu cor tendre
abranda-hi tu la flama ambiciosa
de la sobirania. I assabenta
la princesa d’aquestes dolces hores
silencioses de la conjugal
alegria. I quan hagi dat un càstig
amb el meu braç a l’esquifit rebel,
a aquest cervell-atalossat de Buckingham,
bo i coronat de triomfals garlandes
tornaré, i portaré la teva filla
al llit d’un vencedor, i allà cedir-li
jo vull tot el meu guany de la conquesta,
i ella serà només victoriosa,
i serà de debò el Cèsar del Cèsar.

[Versió de Josep M. de Sagarra]


Vet ací dos monòlegs de la tragèdia Vida i mort del rei Ricard III, una de les més emblemàtiques del seu autor. El primer és l'escena inciial, on el personatge es presenta en tot el seu cinisme. En el segon fragment, el del quart acte, Ricard III, duc de Gloucester (que ja ha fet assassinar el príncep de Gal·les, Eduard de Lancaster, i s’ha casat amb la seva vídua, Ann Neville), ha fet matar també el seu propi germà, el duc de Clarence, que el precedia en la línia dinàstica. Un cop mort el seu germà, el rei Eduard IV de York, i havent estat eliminat ja Clarence, Ricard és nomenat Lord Protector (regent) durant la minoritat del jove rei, el seu nebot Eduard V. Però ben aviat el regent fa assassinar el petit Eduard V juntament amb el seu altre germà, Ricard, tots dos nebots seus, i es fa proclamar rei d’Anglaterra. Fet això, fa córrer la veu que la seva esposa Ann pateix una greu malaltia i la rebutja; llavors crida la seva cunyada Isabel Woodville, vídua d’Eduard IV i mare dels dos nens assassinats, Eduard V i Ricard, i li demana amb les paraules que hem vist que convenci la seva filla gran, de nom també Isabel, perquè es casi amb ell. D’aquesta manera, Ricard pretén legitimar la seva usurpació casant-se amb la seva neboda, filla i germana dels dos últims reis morts. Naturalment, la reina Isabel Woodville no hi està d’acord: tots dos mantenen un tens diàleg en què ella retreu a Ricard els seus horribles crims, mentre ell, cínicament, li repeteix que, d’allò que ja està fet, tal dia farà un any, i que si ella ja no regna (perquè el seu marit ha mort) ni és mare de rei (perquè ell mateix li ha fet matar els dos fills), almenys serà àvia del rei que Ricard pensa engendrar amb Isabel, filla d’ella i neboda d’ell.

Abans, hi ha hagut una altra escena extraordinària, en què debaten amb retrets creuats les “quatre reines”: Margarida, vídua d’Enric VI de Lancaster, assassinat per Eduard VI de York; lady Ann Neville, vídua del príncep Eduard, assassinat per Ricard de Gloucester, i ara esposa d’aquest; Isabel Woodville, vídua d’Eduard IV i mare d’Eduard V i del jove Ricard, tots dos assassinats per Ricard III; i la duquessa de York, mare de Ricard III (i també d’Eduard IV i de Clarence). Aquest galimaties històric té lloc en el marc de la “guerra de les Dues Roses” (guerra civil entre dues branques dels Plantagenet: els Lancaster contra els York) que va acabar, com és sabut, després de la mort de Ricard III amb l’arribada al poder d’Enric VII, duc de Richmond, de la dinastia dels Tudor, en temps dels quals escriví Shakespeare.


Ricard III ha estat traduït al català per Josep M. de Sagarra, per Salvador Oliva i per Joan Sellent, i reesentat pels millors actors de l’escena mundial; recordem, entre tots, el gran Lawrence Olivier, que també la portà al cinema el 1955, així com Richard Loncraine, que fa de l’usurpador un neonazi modern (1995); també sir Alec Guinness, el francès Gérard Phillippe, i molts d’altres. Actualment, del 4 de maig a l’11 de juny, la interpreta al Teatre Nacional de Catalunya el gran Lluís Homar, acompanyat, entre altres, per Carme Elias, Julieta Serrano, Joel Joan i Roger Casamajor, dirigits per Xavier Albertí; la versió és la de Joan Sellent. Encara no l’he vista —aviat, aviat—, però no dubto que valdrà molt molt la pena: us la recomano d’avançada.



Imatges: El rei Ricard III, anònim del segle XVI, a la National Portrait Gallery de Londres. Primer foli de l'edició de l'obra (1623). Imatges de les pel·lícules de Lawrence Olivier i de Richard Loncraine, amb Ian McKellen de protagonista; i de Lluís Homar actualment al TNC (baixades d’internet).

dissabte, 29 d’abril de 2017

Simon - The sound of silence




















Paul Simon (1941)
The sound of silence 

Hello darkness, my old friend,
I've come to talk with you again,
because a vision softly creeping
left its seeds while I was sleeping.
And the vision that was planted
in my brain still remains
within the sound of silence.

In restless dreams I walked alone
narrow streets of cobblestone.
'Neath the halo of a street lamp
I turned my collar to the cold and damp,
when my eyes were stabbed by the flash of
a neon light that split the night
and touched the sound of silence.

And in the naked light I saw
ten thousand people, maybe more.
People talking without speaking,
people hearing without listening,
people writing songs that voices
never share and no one dared
disturb the sound of silence.

Fools, said I, you do not know,
silence like a cancer grows;
hear my words that I might teach you,
take my arms that I might reach you...
But my words like silent raindrops fell
and echoed in the wells of silence.

And the people bowed and prayed
to the neon God they made,
and the sign flashed out its warning
in the words that it was forming.
And the signs said, 'The words of the prophets
are written on the subway walls and tenement halls',
and whispered in the sounds of silence.

 


El so del silenci

Hola, foscor, vella amiga meva,
he vingut a parlar amb tu un altre cop.
perquè una visió, que amb sigil s’acostava,
m’ha deixat una llavor mentre dormia.
I la visió, que ha estat plantada
al meu cervell, encara hi és,
dintre el so del silenci.

En somnis inquiets caminava tot sol
per carrers estrets amb llambordes.
Sota la claror d’un fanal
em cordava el coll, pel fred i la humitat,
quan una llum em va apunyalar els ulls:
era el neó, que esquerdava la nit
i acaronava el so del silenci.

I en la nua claror vaig veure
deu mil persones, potser més.
Gent que parlava sense dir res,
gent que sentia sense escoltar.
gent que escrivia cançons que cap veu
mai no compartirà, ni gosarà
torbar el so del silenci.

«Bojos» —vaig dir—, «que no sabeu
que el silenci es com un càncer que s’escampa?
Escolteu les paraules que us podria ensenyar,
agafeu els braços que us podria estendre...»
Però els meus mots, com gotes de pluja silent, van caure
i van ressonar en els pous del silenci.

I la gent s’inclinava i resava
al déu de neó que havia creat.
I el cartell va il·luminar l’anunci
amb els mots que el formaven.
I els cartells deien: «les paraules dels profetes
són escrites a les parets del metro i als blocs de pisos»,
i xiuxiuejaven en el so del silenci.

[Adaptació meva, no del tot satisfactòria potser. Aquesta emblemàtica cançó de Simon & Garfunkel es va titular originalment ‘The sounds of silence’ (“sons” en plural) i tan sols al cap d’uns anys va adoptar el seu títol definitiu en singular. Paul Simon la va escriure el 19 de febrer de 1964, i s’ha dit que intentava expressar els sentiments de la gent en relació a l’assassinat de John F. Kennedy, encara no tres mesos abans, el 22 de novembre anterior. Pel text, el que s’hi veu reflectida és la incapacitat de comunicació entre les persones. L’autor va explicar que havia compost la peça tocant la guitarra a les fosques al bany de casa seva; d’on la frase inicial «Hola, foscor, vella amiga meva». La cançó va formar part de la banda sonora de ‘The Graduate’ (Mike Nichols, 1967) i de ‘Watchmen’ (Zack Sinder, 2009), i també de ‘Bobby’ (Emilio Estevez, 2005), que tractava sobre l’assassinat del senador Robert Kennedy el 1967.]

divendres, 21 d’abril de 2017

Lo Gaiter del Calders - Goigs de Sant Jordi 2017


Lo Gaiter del Calders
Goigs de Sant Jordi 2017

Sant Jordi, mateu l’aranya
i feu que aviat, si us plau,
puguem dir al vell drac d’Espanya,
amb el vot, “adeu-siau”.

1. Vós, que sou valent i noble
i sou tot un cavaller,
escolteu el prec del poble
que el setembre, si convé,
un cop més farà campanya
muntant un altre sarau.
Sant Jordi, mateu l’aranya...

2. L’aranya del centralisme
amb el seu posat garneu
fa mal al catalanisme,
ofega la nostra veu.
Fa tres segles que ens escanya
i que ens vol un poble esclau.
Sant Jordi, mateu l’aranya...

3. No ens deixen dir-hi la nostra,
i segons l’Alt Tribunal
per més que haguem tocat sostre
un referèndum no hi val.
Si l’han fet a Gran Bretanya,
per què no a la Pell de Brau?
Sant Jordi, mateu l’aranya...

4. Per haver posat les urnes,
unes urnes de cartró,
mitja Espanya treu espurnes
com en temps del dictador.
Si el vot nostre els engavanya
mai no podrem viure en pau.
Sant Jordi, mateu l’aranya...

5. Tal com vós feu amb la llança,
contra els més busca-raons
en Puigdemont prou que llança
sàvies argumentacions,
però en Racoi té migranya
i com mai es fa el babau.
Sant Jordi, mateu l’aranya...

6. Feu que anem tots a la una,
pas a pas i amb el cap dret,
i que tinguem la fortuna
que ningú marqui paquet
per més que ens tirin la canya
i ens prometin un cel blau.
Sant Jordi, mateu l’aranya...

7. Amb despit i menyspreança
els ministres i el govern
ens neguen tota esperança
com si entréssim a l’Infern.
Som un cas ben bé de plànyer
mentre no es resolgui el frau.

Sant Jordi, mateu l’aranya
i feu que aviat, si us plau,
puguem dir al vell drac d’Espanya,
amb el vot, “adeu-siau”.

Magnífics goigs de "Lo Gaiter del Calders" que m'envia l'amic Joan Vilamala. Escolteu-los en aquest enllaç amb música i veu  de Jaume Arnella: 
http://auques.cat/bloc/ 



diumenge, 16 d’abril de 2017

Eliot - Little Gidding


T. S. Eliot (1888-1956)
Little Gidding (fragment)

Ash on an old man's sleeve
Is all the ash the burnt roses leave.
Dust in the air suspended
Marks the place where a story ended.
Dust inbreathed was a house —
The walls, the wainscot and the mouse,
The death of hope and despair,
This is the death of air.

There are flood and drouth
Over the eyes and in the mouth,
Dead water and dead sand
Contending for the upper hand.
The parched eviscerate soil
Gapes at the vanity of toil,
Laughs without mirth.
This is the death of earth.

Water and fire succeed
The town, the pasture and the weed.
Water and fire deride
The sacrifice that we denied.
Water and fire shall rot
The marred foundations we forgot,
Of sanctuary and choir. 
This is the death of water and fire.

                   * * *


Cendra a la màniga d’un vell
és tota la cendra que deixen les roses cremades.
La pols en l’aire suspesa
marca l’indret on va acabar una història.
La pols respirada era una casa…
La paret, el sòcol i el ratolí.
La mort de l’esperança i la desesperació,
aquesta és la mort de l’aire.

Hi ha onades i sequera
damunt dels ulls i la boca,
aigua morta i sorra morta
lluitant per tenir avantatge.  
El sòl, esventrat i ressec,  
sorprèn la vanitat de l’esforç,
i riu sense alegria.
Aquesta és la mort de la terra.

L’aire i el foc venen després
de la ciutat, la pastura i les males herbes.
L’aigua i el foc se’n riuen,
del sacrifici que vàrem negar.  
L’aigua i el foc faran podrir
els fonaments que hem oblidat,
fets malbé, del cor i el santuari.
Aquesta és la mort de l’aigua i del foc.

Una versió meva, molt lliure i sense mètrica ni rima, del segon moviment de ‘Little Gidding’, el quart dels ‘Quatre quartets’ d’Eliot, considerats una fita sublim de la poesia contemporània. Una poesia tècnicament molt ben feta i molt ben estructurada, però d’un contingut dialèctic al servei de la principal de les obsessions de l’Eliot madur: promoure la devoció religiosa —anglicana, en el seu cas— a través de l’argumentació filosòfica. Explicat de forma molt barroera i sense matisos, si l’entenc bé, preconitzava que les persones hauríem de renunciar a la pròpia  subjectivitat i personalitat per lliurar-nos acríticament a la possessió d’una “veritat” transcendent que tan sols podríem captar intuïtivament o a través d’experiències místiques. En aquesta intenció trobo que Eliot s’assembla a Ramon Llull, un altre colós literari que va posar el seu art al servei d’una causa que ell considerava essencial i que a mi no m’interpel·la ni poc ni molt.

Little Gidding és un poble anglès prop de Cambridge on, al segle XVII, es va establir una comunitat religiosa anglicana fundada per Nicholas Ferrar i la seva família. El poeta i sacerdot George Hebert va lliurar a Ferrar el seu recull de poemes ‘The Temple’, per tal que els publiqués si els trobava prou devots. El rei Charles I va visitar la comunitat en tres ocasions.

En català, els ‘Four Quartets’ compten amb una magnífica versió d’Àlex Susanna (1984); en castellà en conec les d’Esteban Pujals Gesali (1995) i José María Valverde (1999).


Imatges: Foto de T.S.Eliot el 1934. / Eliot, dibuixat per Simon Fieldhouse / Església de Saint John, restaurada el 1714, a Little Gidding.

   

dimecres, 29 de març de 2017

Anacreont - La noia de les sandàlies


Anacreont (572-485 aC)
[ννι ποικιλοσαμβλ]

σφαρ δητ με πορφυρέῃ
βλλων χρυσοκμης ρως,
ννι ποικιλοσαμβλ
συμπαζειν προκαλεται.
δ’ — στν γρ π’ εκττου
Λσβου — τν μν μν κμην—
λευκ γρ — καταμμφεται,
πρς δ’ λλην τιν χσκει.

[Fragment PMG 358]

[La noia de les sandàlies]

Un altre cop, Eros del cabell ros
em llança la pilota porpra,
i em convida a jugar amb una noia
de sandàlies brodades.
Però ella, com que és de Lesbos,
em menysté la cabellera blanca
i la seva boca àvida
es deleix per una altra.

[Versió lliure meva]


Vet aquí un curiós cas d’ambigüitat en què els traductors i comentaristes no s’acaben de posar d’acord, i que jo he intentat de mantenir en la meva versió.

Joan Ferraté tradueix, en vers, que la noia de les sandàlies menysprea el cap blanc del poeta: «mi cabeza —está cana— / desprecia, y mira a otra / con ojos ávidos.» I no s’entén si l’adjectiu «otra» es refereix a una altra «cabeza no cana», és a dir, al cabell d’un noi més jove, o bé si es refereix a una altra dona.

Rodríguez Adrados tradueix en prosa: «desprecia mis cabellos porque son blancos y abre su boca en busca de otros», i tampoc no queda clar si es refereix a uns altres cabells (d’home o de dona) o a uns altres homes. Ara bé, Adrados, citant tres comentaristes diferents, interpreta que: «La lesbia es una “fellatrix”, es el vello púbico el que le llama la atención», i dóna per suposat que es refereix al d’un home.

Jo he traduït «cabellera blanca» (i no pas «cabells blancs») per mantenir l’ambigüitat de l’original, en què el mot «κμην» (cabell) és femení i «λλην» (una altra) hi concorda, de manera que tant es pot referir a una altra cabellera d’home (o de dona), com directament a una altra dona.

Ferraté diu «mira… con ojos ávidos», però l’original parla de la boca, no pas dels ulls. Certament, el sentit literal d’obrir la boca (que justificaria la interpretació d’Adrados) es complementa amb el sentit figurat de «delir-se, fer-se la boca aigua», més general, i per tant totes les traduccions són vàlides.

El fet de dir que Eros llancés una pilota (com també una fletxa) a algú volia dir que l’incitava a enamorar-se.

Els comentaristes hel·lenístics creien que la noia de les sandàlies era la poetessa Safo de Lesbos, més o menys contemporània d’Anacreont, la qual l’hauria rebutjat per una noia; però això sembla una fantasia inversemblant, com la que feia la poetessa enamorada del poeta Alceu, o del mític barquer Faó, a causa del rebuig del qual ella s'hauria suïcidat. De tota manera, ja veiem si se n’hi poden donar, de voltes, a la interpretació d’un poema tan antic.

Jo he fet la meva adaptació partint de les dues versions indicades més d’algunes d’angleses: les de Gillian Spraggs, Sarah Catherine, David Campbell i Ilja Leonard Pfeijffer; val a dir que tots quatre fan que la noia de les sandàlies s’estimi més estar amb una altra noia que no pas amb el nostre poeta. A mi m’agrada més salvar l’ambigüitat.


Bibliografia:

Joan Ferraté, Líricos griegos arcaicos. Barcelona: Seix Barral, 1966.

Francisco Rodríguez Adrados, Lírica griega arcaica. Madrid: Gredos, 1980.

Imatges:

Eugène Guillaume (1822-1905): ‘Anacreont’ (1849-51), Musée d’Orsay, París.

Norbert Schrödl (1842-1912): ‘El poeta Anacreont amb les seves muses’, oli sobre tela (1890), col·lecció privada.

Lawrence Alma-Tadema (1836-1912): ‘Sappho and Alcaeus’, oli sobre fusta (1881). Walters Art Museum, Baltimore.