Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 19 de maig de 2017

Dant - Inferno, XXI


Dante Alighieri (1265-1321)
Inferno, XXI (fragment)

 Ei chinavan li raffi e «Vuo' che 'l tocchi»,
       diceva l'un con l'altro, «in sul groppone?».
       E rispondien: «Sì, fa che gliel'accocchi!».
Ma quel demonio che tenea sermone
       col duca mio, si volse tutto presto,
       e disse: «Posa, posa, Scarmiglione!»  [...]
«Tra'ti avante, Alichino, e Calcabrina»,
       cominciò elli a dire, «e tu, Cagnazzo;
       e Barbariccia guidi la decina.
Libicocco vegn'oltre e Draghignazzo,
       Ciriatto sannuto e Graffiacane
       e Farfarello e Rubicante pazzo.
Cercate 'ntorno le boglienti pane;
       costor sian salvi infino a l'altro scheggio
       che tutto intero va sovra le tane».
«Omè, maestro, che è quel ch'i' veggio?»,
       diss'io, «deh, sanza scorta andianci soli,
       se tu sa' ir; ch'i' per me non la cheggio.
Se tu se' sì accorto come suoli,
       non vedi tu ch'e' digrignan li denti,
       e con le ciglia ne minaccian duoli?».
Ed elli a me: «Non vo' che tu paventi;
       lasciali digrignar pur a lor senno,
       ch'e' fanno ciò per li lessi dolenti».
Per l'argine sinistro volta dienno;
       ma prima avea ciascun la lingua stretta
       coi denti, verso lor duca, per cenno;
ed elli avea del cul fatto trombetta.


Infern, XXI (fragment)

Abaixaven els ganxos, i un li deia
       a l’altre: «Vols que li pegue en la gropa?»
       I responien: «Sí, clava’l allí.»
Però el diable que estava parlant
       amb el meu guia, es va girar veloç
       i digué: «Deixa, deixa, Estarrufat!»  [...]
«Endavant, Xafagebre, Alacaigut»,
       començà a dir, «i tu també, Grangós;
       que barbarínxol sigui el cap dels deu.
Que vinguin Dragonàs, Llebexaloc,
       Baconet dels unglots i Rascagossos,
       i Focfollet i cararoja el boig.
Aneu mirant per la pega bullent;
       aquests tenen salconduit fins a l’altra
       roca sencera que cobreix les fosses.»
«Ai, ai, mestre, què és això que veig?»,
       vaig dir; «millor anar sols, sense escorta,
       si és que tu hi saps anar; per mi no en vull.
Si tu estàs tan alerta com fins ara,
       no veus com ells escarritxen les dents
       i quins mals amenacen amb les celles?»
I ell a mi: «No vull que ara t’espantes;
       deixa que ells escarritxen al seu gust,
       que això ho fan per als desgraciats que bullen.»
Giraren a l’esquerra pel ribàs,
       però abans van traure la llengua, estreta
       entre les dents, saludant el seu cap.
I ell amb el cul havia fet trompeta.

[Versió de Joan Francesc Mira, 2009]


Infern, XXI (fragment)

I ells, preparant ganxons i forques ertes,
       deien: «Vols que els hi enfonsi en el carpó?»
       I altres deien: «A veure si l’encertes!»
Però el diable que amb el meu senyor
       parlat havia, crida amb veu irada:
       «Prou! No et belluguis, Escatinyador!» […]
«Avanceu, Alajup i Petjagebre»,
       comença a dir, «i vés-hi tu, Gossàs;
       Barba-rullat que us guiï en la tenebra;
i aneu-hi, Libanès i Dragonàs,
       i Porc-d’ullals, i Burxacans, amb dretes
       orelles, i el Follet, i el Roig-de-nas.
Volteu entorn de les bullents pastetes,
       i deixeu aquests dos sens neguiteig,
       en l’arc proper, sobre les negres pletes!»
I jo dic: «Mestre meu, què és el que veig?
       Si saps la ruta, anem-hi sense guia,
       que no m’agrada aquest barri-barreig.
Si estàs en tot, com el teu seny solia,
       no veus tu com van reganyant les dents
       i com ens guaiten amb dolenteria?»
I ell que em contesta: « No t’espantis gens,
       i deixa’ls reganyar, que això els esbrava
       contra els colgats en els peguers bullents.»
I a mà esquerra la tropa caminava,
       i varen fer un llengot, com un insult,
       o com senyal de marxa a qui els menava;
i ell tocà la trompeta amb el seu cul.

[Versió de Josep M. de Sagarra, 1950]


Infern, XXI (fragment)

Baxant los crochs: «Vols tu que·l toch», deïa
       l’un ab l’autre, «de sobre del cropó?»
       Responien: «Coga-li com que sia.»
Mas lo dimoni qu·avia sermó
       ab lo mestre, se regirà tot prest
       e dix: «Possa, possa, Escarmilló!» […]
«Alixino va anant, e Calcabrina»,
       començà ell a dir, «e tu, Canyaço;
       e Barbarícia cuy la decina.
Libichoco, va avant, e Draguinyaço,
       Ciriato samuto e Graficanes
       e Farfferello e Robicante patço.
Cercats entorn de les bullentes pannes;
       aquests salvats fins aquell altre esqueg
       qui tot enter va de sobre les tanes.»
«Hay las, mestre, què és ço que jo veig?»,
       dix eu. «Anem sens lur guia, tots sols,
       si·l camí sabs; car per mi no la enveig.
Si est axí apercebut com sols,
       ¿no veus tu com nos reganyen les dents
       e ab les ceylles nos menassen greus dols?»
Ez ell a mi: «No vull que t’espavents;
       lexa-los pur reganyar a lur plaer,
       car açò fan per ells mateixs, dolents.»
Volta donaren pel marge esquerrer;
       mas primer hag cascú la lengua streta
       ab les dents, ver lur duch, per signe ver;
e havien del cul fet trompeta.

[Versió d’Andreu Febrer, 1429]


Dant ens porta al la cinquena fossa del cercle vuitè de l’infern, on són castigats els estafadors, els tramposos i els magistrats venals, condemnats a patir eternament submergits en un llac de pega bullent, bruta, negra i pudent com quitrà. Uns diables de noms estrambòtics els punxen amb forquetes i arpons. De primer ha aparegut un dimoni anomenat Malebranche i després, un altre de nom Malacoda (que, respectivament tradueixen Mira per Malabranca i Malacua; Sagarra per Malesgrapes i Malacua; i Febrer per Malabranca i Malacoha); finalment, són esmentats tots els que figuren en aquest fragment, als quals el dimoni gros els encarrega que guiïn Dant i Virgili per un camí segur, a fi d’evitar que caiguin a la bassa ominosa.

Dant posa a aquests dimonis uns noms estrafolaris, per fer riure, però que sens dubte els seus contemporanis podien més o menys identificar amb personatges reals de Florència; els traductors moderns al català han preferit prioritzar el vessant humorístic i popular, ja que les connotacions que hi pogués haver fa set segles avui no ens dirien gaire res. La versió de Febrer, meritòria per haver-la fet a principis del segle XV, per primer cop en vers rimat, peca de l’excessiva submissió als italianismes, amb mots inventats si cal per mantenir la rima; i això es veu també en els noms dels diables, pràcticament calcats de l’original. També en algun cas sembla no haver entès el mot original, com fóra el cas de «sannuto» (‘proveït d’ullals’), que adapta en un inexistent «sanuto», creient potser que era el nom d’un altre banyeta. Sí que, en canvi, havia d’entendre el comú «pazzo» (‘boig’); però  no devia trobar cap sinònim que li rimés amb «Cagnaço» i «Draguinyaço», i per això s’inventa aquest curiós «patço» i avall, que fa baixada!

És curiós que en aquest cant el poeta no posi, en canvi, el nom de cap dels damnats. Excepte un cas, en un vers anterior al fragment que he escollit, en què esmenta un conegut comerciant i polític, Bonturo Dati, de Lucca, encara viu en aquell moment—per això no és encara a l’infern—, del qual els dimonis diuen que «del no, per li denar, vi si fa ita» (‘del no, pels diners, ens en fa un sí’), cosa que ens recorda aquell vers de l’Elogi dels diners del Libre de bons amonestaments d’Anselm Turmeda: «a qui diu “no” fan dir-li “hoc”».

Més endavant, al cant XXII, encara a la mateixa bassa de quitrà ardent, troben l’ànima d’un navarrès anònim, que afirma haver estat al servei del rei Teobald II de Navarra, del segle XIII (comentaristes medievals atribueixen a aquest personatge sense nom el de Ciampolo, és a dir, Joan Pau; i fins i tot algú el va voler assimilar al poeta Rutebeuf). Fos qui fos, Dant li demana si hi ha altres italians en aquell antre, i el navarrès n’esmenta dos, tots dos de Sardenya: el frare Gomita, de Gallura, jutge que per diners alliberava els presos que ell mateix havia condemnat abans; i Michele Zanche, de Logodoro, un polític corrupte del segle XIII. Com diria el gran Joaquim Miret i Sans: “sempre han tingut bec les oques”.

L’edició de Febrer que cito és a cura d’Anna Maria Gallina (Fundació Bernat Metge, 1975). He unificat arbitràriament la distribució tipogràfica dels tercets, sagnant els versos segons i tercers; Mira alinea tots els versos a l’esquerra; Gallina sagna el primer vers de cada tercet; i Sagarra separa els tercets amb una interlínia. També he unificat les cometes angulars (Gallina les posa altes) i en algun cas he tocat algun signe de puntuació a dintre o a fora de les cometes.


Imatges:
Enrico Pazzi: ‘Monument a Dant’ (fragment; marbre, 1885). Exterior de la Basilica della Santa Croce, Florència.
Giovanni de Paolo (segle XV): il·lustració del cant XXI de l’Infern.
Andrea di Bonaiuto (segle XIV): Diables. Fresc del Cappellone degli Spagnuoli, a Santa Maria Novella, Florència.
Eugène Delacroix: ‘Dant i Virgili a la barca de Caront’, oli sobre tela (1822), Musée du Louvre, París.
Domenico Petterlini (atribuït): ‘Dant a l’exili’, oli sobre tela (1869). Galleria d’Arte Moderna, Florència.
Fragment del timpà del Judici Final a Santa Fe de Conques (Avairon). Segle XII.

Vegeu altres posts sobre Dant en aquest blog:






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.