Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 15 de juny de 2017

Sagarra - La balada de Josefina


Josep M. de Sagarra (1894-1961)
La balada de Josefina

Maquillatge que no perd,
carn sense ànima ni espina;
palmeres, deliri verd
que la mandra despentina.
Engomats galifardeus,
estam, cotó i mussolina;
grinyols, sospirs, mitges veus,
polpa i nacre de petxina;
fortuna que compta a ull,
pulmons sense gens d'orgull
i, dret, en el batibull
l'emperadriu Josefina.

Colònia, acrobàcia, set,
estridències en sordina;
ocells de ronc i xisclet,
disfressats de purpurina.
Borratxeres a tot gas,
ventres com sacs de farina;
badocs amb un pam de nas,
valents amb sang de gallina;
calor, misèria i excés
i, com un record només
del que no és -però és-,
l'emperadriu Josefina.

Goletes, ocre i cafè
en la blavor ultramarina;
flors que cremen com un ble;
menta, conyac, mandarina
en la seda del madràs,
i el xal i la crinolina,
que es decanten en un pas
de troballa clandestina.
I a l'hora de rom i mel,
abraçades sense anhel;
i, rígida, sota el cel,
l'emperadriu Josefina.

Guitarra, angúnia, suor,
i aquell ase que camina,
i els qui tornen del cotó
a cavall de la benzina,
obrint la boca a tot drap
amb dentadura canina
i anant seguint amb el cap
els ais d'una mandolina...
Colònia, pena i atzar,
moixiganga militar;
i, sola, de cara al mar,
l'emperadriu Josefina.

Des les glòries, els oblits;
de la historia, ni propina.
De Wagram i d'Austerlitz,
Moscova o la Beresina,
aquí ni record ni fum!
Banana, papaia, quina
i mangos amb un perfum
d'essència de trementina
Aquí el sospir apagat
la matriu sense combat
i el teu plor inutilitzat,
emperadriu Josefina.

Mulates, adeu-siau;
adeu, ciutat de llustrina;
adeu, genives d'esclau
i nervis de gelatina.
Encarat al soli teu,
on la palmera s'inclina,
el diré, criolla, adeu;
adeu, criolla divina,
tan pàl·lida i espectral,
tan rosa de sucre i sal,
tan tristesa tropical,
emperadriu Josefina.

[‘Entre l’equador i els tròpics', 1938]


«A la plaça de la Savanne, de Fort de France (Martinica), enmig de vuit enormes palmeres, hi ha un monument acadèmic i solemne, a la memòria de Josefina Tascher de la Pagérie, criolla de la Martinica, casada amb el comte de Beauharnais i, un cop vídua del guillotinat aristòcrata, casada de nou amb el general Bonaparte i, per fi, emperadriu dels francesos. Com el cos de Josefina fou repudiat i confinat a la Malmaison, per Napoleó I, el seu monument fou repudiat i confinat a la Martinica per Napoleó III.»

Amb aquesta introducció explica Sagarra el seu poema, que sempre m’ha agradat per la musicalitat i la sinestèsia de colors, olors i sabors amb què descriu el paisatge de la Martinica.


En esclatar la Guerra Civil, el cònsol italià de Barcelona va ajudar a fugir una germana de Sagarra que era monja, superiora d’un col·legi al carrer de Casp. Sagarra havia publicat El Be Negre alguns poemes satírics contra la FAI, i va decidir marxar de Barcelona i traslladar-se al Port de la Selva, amb la seva parella, Mercè Devesa. El conseller de Cultura, Ventura Gassol, el va avisar que la seva vida corria perill i el va ajudar a travessar la frontera. A Marsella es va casar amb Mercè Devesa i van emprendre un llarg viatge de noces, entre 1936 i 1938, cap a Tahití i les illes de la Societat, als mars del Sud, i després a les Antilles, al Carib. D’aquell viatge va sortir el poemari Entre l’equador i els tròpics (1946) i el llibre de viatges La ruta blava (publicat en castellà el 1942 en una versió reduïda, El camino azul; i en català el 1964, ja mort el poeta, en la versió original sencera).


En aquest vídeo hi ha el concert sencer d’Ovidi Montllor interpretant poemes de Sagarra. El concert va tenir lloc al teatre Lliure de Barcelona el maig de 1994, pocs mesos abans de la mort del cantant. La balada és al minut 73’24’’.

Imatges: Sagarra jove. 
Vital Dubray, estàtua de l’emperadriu Joséphine Beauharnais, marbre (1859) a Fort de France, Martinica, en una postal antiga. // Vista actual: l’estàtua va ser decapitada en un acte de vandalisme el 1991.
Fotografia i autògraf de Sagarra al llibre Entre l’equador i els tròpics (2ª. edició, Barcelona: Selecta 1947).
Martí Llauradó, bust de Sagarra (2011) a l’Institut del Teatre de Barcelona.

Bibliografia: Antoni Maestre Brotons, “La visió de l’exòtic en La ruta blava” dins Actes del XII Col·loqui de Llengua i Literatura Catalanes, Universitat de París – La Sorbonne, 4-10 de setembre de 2002, vol. I. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003, pàg. 131 -147


2 comentaris:

  1. No sé pas com es pot traduir al castellà un poema com aquest!

    ResponElimina
  2. Qualsevol poema, quan es tradueix, perd molt. No cal dir si, com aquest, té ritme i rima. El traductor té dos camins: a) traduir literalment el que diu, sense mètrica ni rimes, i queda com una prosa dividida en ratlles que eren versos; b) crear un poema nou en l'altra llengua, en què si vol mantenir una estructura mètrica es veu obligat a afegir o suprimir mots; i si a més vol conservar una certa rima, ha de trair molt l'original. Ho pots comprovar en les diferents traduccions de Shakespeare (algun cop he posat al blog un sonet comparant duiverses versions, i es veu bé això).

    ResponElimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.